Vilamarí

Vilamarí està situat a la serra que separa les conques del Farga i el Cinyana. El nucli urbà s’estén a l’entorn de l’església parroquial. Té els veïnats de Vilardell, Vilauberí i Juïgues. La Festa Major és el 15 d’agost, i la petita, el 15 de maig, es trasllada al tercer diumenge d’aquest mes.

Es té constància per primera vegada del nom del poble per un document de 1128, en què apareix citat amb la grafia Villa Marinus. El topònim deriva del nom llatí marinus. Al segle XII, el monestir de Banyoles tenia possessions al poble.

La primera notícia coneguda de l’església parroquial, dedicada a Santa Maria, és de 1128. La primitiva església romànica va ser reformada als segles XVII i XVIII, aprofitant l’església romànica, de la qual queden algunes restes visibles, com ara la portalada romànica al mur sud, que es va tapiar a finals del segle XVIII, i la base del campanar. El 1688 s’hi van fer obres d’ampliació i es va sobrealçar el teulat de l’absis. El temple actual és un edifici d’una sola nau, coberta de volta amb llunetes i absis semicircular. La façana, d’estil neoclàssic, presenta una portalada amb una llinda de tres peces, sobre la qual hi ha un nínxol de petxina, amb la data de 1787. La torre campanar, de planta quadrada, té tres pisos. El 1782 es va construir la sagristia. A l’interior es conserva una pica baptismal i una pica beneitera.

Entre les diverses cases d’interès del poble es troba Can Capdaigua o Can Vilert de Plaça, una masia originària del segle XIV, ampliada al segle XVIII, que conserva diverses finestres gòtiques; Can Riuró, una gran masia que va ser propietat de la família Roca, que exercia el domini feudal sobre la població i que el 1374 la va vendre a Ramon Riuró; Mas Sabater, amb finestres de llindes decorades amb cercles estrellats; Can Parra i altres. Cal esmentar també la plaça Llúcia Vilert de Plaça i Costa de Manol, inaugurada l’any 1995 en uns terrenys cedits per Fernando Viader, amb una creu de la Santa Missió de 1962.

Vilamarí pertanyia al comtat de Besalú i a la baronia de Vilademuls. Hi ha diversos llinatges vinculats al poble de Vilamarí. A Can Vilert de Plaça s’hi troba la família Vilert, oriünda de Vilert, amb dues branques, Vilert de Plaça i Vilert d’Amont. Un altre llinatge important van ser els Vilamarí, tot i que van tenir poca relació amb la població. D’aquesta família van sorgir dos bisbes de Girona: Bernat de Vilamarí (1293-1311), que està enterrat a Montserrat, i el seu nebot Guillem de Vilamarí (1312-1318), que va ser també abat de Sant Feliu de Girona. Un altre membre destacat va ser Joan de Vilamarí, a qui Alfons el Magnànim va nomenar procurador reial a Menorca (1440). Una branca de la família es va instal·lar a Nàpols.

Juïgues, com també Vilajuïga, és un topònim medieval que sol indicar un establiment de població jueva. El veïnat de Juïgues s’ha identificat amb un indret anomenat Judaicas on habitava una vintena de famílies jueves dedicades al conreu de la terra, segons un document de l’any 882. És la primera notícia sobre la presència de jueus a la comarca del Pla de l’Estany. Aquest poblament jueu estava sota la protecció dels comtes de Besalú fins que, cap a l’any 888, Delà, comte d’Empúries, va comprar la finca de Juïgues i va traslladar les famílies jueves que hi vivien a Girona, on van deixar de dedicar-se a l’agricultura i van exercir altres oficis urbans. Cal tenir en compte, però, que aquest document es coneix només a través d’una còpia tardana, fet que ha suscitat dubtes sobre la seva autenticitat i ha provocat una certa controvèrsia entre els especialistes.

Situada al costat de Can Güell, l’ermita de Sant Pere de Juïgues data del segle XII. És de dimensions molt petites, planta rectangular i sense absis. La porta d’entrada té un arc de mig punt. Hi ha un petit campanar de catireta. Actualment no pertany a la parròquia, sinó al propietari de la finca, tot i que la parròquia conserva el dret de celebrar-hi les funcions religioses que cregui convenients. El 1946 es van interrompre els tradicionals aplecs que s’hi celebraven i a la dècada de 1950 la capella va començar a ser utilitzada com a magatzem per la masia veïna i va acabar en estat ruïnós.

Entre finals del segle XX i inicis de l’actual, l’ermita va ser restaurada. El teulat es va fer nou, i el va pagar l’Ajuntament de Vilademuls. La resta de la restauració (exteriors, interiors, escala d’accés...) va ser obra de la gent del Centre Excursionista de Banyoles que de forma voluntària i altruista anaven els dissabtes al matí a treballar-hi, amb el material que hi posava l’Ajuntament. El 7 de juliol de 2002, acabada la restauració, es van reprendre els tradicionals aplecs. L’aleshores bisbe de Girona, Carles Soler i Perdigó, va presidir una missa concelebrada. Acabat l’acte, es va descobrir una placa en català i en hebreu que recorda el primitiu assentament jueu.