Església de Sant Pere de Juïgues - Llocs d'interès
Juïgues és Púnic, topònim alt-medieval d’aquestes comarques, que indica un establiment de població jueva i que també va unit a unes notícies històriques concretes sobre aquesta comunitat.
Hi habitaven 25 famílies. L’any 888 el comte Dela de Girona les va traslladar a la capital segurament amb la intenció de vitalitzar l’activitat artesana i comercial de la ciutat i va adquirir la finca de Juïgues, la qual, l’any 957, va passar en possessió del monestir de Ripoll. En aquesta època fou fundada, segurament pels monjos de Ripoll, l’església preromànica que actualment hi ha en aquest lloc.
Mur oriental
L’església té forma trapezoidal i interiorment amida 3,83 metres d’amplada a l’extrem de llevant i 3,28 a l’extrem de ponent, i és consagrada. S’hi feren profundes reformes en època, més recent, creiem que en el segle XVIII: es va pujar aproximadament 1,70 metres el sòl interior com ho demostren el baix nivell en què es troba la primitiva cornisa del mur septentrional que assenyala el punt d’arrencada de l’antiga volta, desapareguda, i el nivell més baix on comencen els murs exteriors, també es van fer nous l’absis carrat i no semicircular, el campanar, la paret del sud i el taulat de dos pendents, que no descansa sobre la volta, sinó sobre cairats, canyes i guix, ara mig enfonsat; les teules del ràfec són grosses i tenen decoració popular amb pintura vermella sobre fons blanc, molt pròpia dels segles XVII i XVIII. Sembla que de la primitiva església preromànica només resten actualment els murs septentrionals i el de ponent. La porta d’entrada és d’un sol arc de mig punt, de dovelles curtes i amples, a la qual s’accedia per dues rampes laterals. La façana és coronada per una petita espadanya d’un arc i dues pilastres. Recentment, l’Associació Juvenil “Va de 12” ha estassat les espines i heures que cobrien l’ermita i ha netejat els voltants. D’aquesta esglesiola es conserven tres peces preromàniques al Museu d’Art de Girona: una ara i dues lipsanoteques, és a dir, dues caixetes de fusta que tenien la funció de contenir les relíquies dels màrtirs i el pergamí que es dipositaven a l’altar que es consagrava. Abans de la revolució del 1936-39, un dia de la primera quinzena del mes de maig s’hi congregaven els cinc sacerdots veïns i celebraven tres oficis anomenats els oficis del temps, i per Sant Pere tenia lloc l’Aplec anual. Després de la revolució i fins a l’any 1946, es van continuar celebrant els oficis del temps, però a l’església parroquial de Vilamarí, i l’Aplec anual a l’ermita de Sant Pere. A partir d’aquell any no hi hagué més culte al recinte sagrat, perquè amenaçava ruïna i s’hi havien de fer obres, obres que mai no es van començar. L’ermita quedà abandonada i servia de magatzem a la masia veïna fins que va caure una part de la coberta. Per evitar el saqueig, el bisbe Cartaiïà va manar que es traslladessin els objectes de més valor al Museu Diocesà. En efecte, allí es guarden l’ara preromànica i les dues lipsanoteques esmentades. Actualment, el bisbat, l’ajuntament i la parròquia gestionen la seva restauració.
