Introducció
Hi ha diversos punts panoràmics de les comarques de Girona que van formar part de la línia de telegrafia òptica civil, del ramal entre Barcelona i la Jonquera, utilitzada per enviar senyals òptics codificats. El turó de Fellines n’era un d’ells i, per això, s’hi va construir la torre de Fellines. Comunicava amb la del castell de Sant Miquel, a la partió de Girona i Celrà, i amb la del coll d’Orriols. La línia va començar a construir-se el 1848, el 1851 es va abandonar, el 1853 es van desmuntar tots els mecanismes, el 1855 va passar a mans dels militars que hi van fer algunes reformes defensives. Va deixar de ser operativa pels volts de 1859.
La valoració del paisatge comporta l’equilibri entre la presència de nous equipaments i la seva integració paisatgística, per evitar-ne l’impacte ambiental. La lluita per millorar i, sobretot, soterrar un bon tram del TGV al seu pas pel municipi, va ser intensa per part de l’Ajuntament, de Ramon Caralt i de Josep Alemany. La MAT (línia de Molta Alta Tensió de 400 kv), acabada el 2014 tot i el moviment de rebuig ciutadà, no passa pel municipi però té un impacte visual gran en una petita part de Vilafreser, amb torres de 35 a 55 m d’altura. També l’han alterat la línia de mitja tensió que passa pel Vilademí, l’AP-7 i l’enllaç de Vilademuls. El projecte de gasoducte MidCAT, d’interconnexió entre la península Ibèrica i França, que segurament passarà per Vilademuls, afectarà entorns d’alt valor agrícola, ecològic i paisatgístic.
La població
El 2018, Vilademuls tenia 823 habitants, 432 homes i 391 dones. La densitat de població era de 13,4 habitants per quilòmetre quadrat, que es pot considerar baixa en relació a la mitjana de la comarca (121,8 hab/km2). Al 2017 hi havia 91 persones vingudes de l’estranger (bàsicament de Gàmbia, Romania, Alemanya, França i Països Baixos) i 25 eren residents a l’estranger. És una població bastant disseminada (un 62% viu en masies i veïnats i un 38% als pobles). Els nuclis més concentrats són Orfes, Galliners, Vilademuls i Sant Esteve de Guialbes. El 2011, el total d’habitatges era de 624, dels quals 283 eren els principals, 120 els secundaris i 221 eren buits.
El creixement o davallada de la població de Vilademuls ha estat condicionada, històricament, per les epidèmies (la pesta negra del segle XIV, la pesta del segle XVII, la grip espanyola del 1918...), les guerres i les afectacions a la producció agrícola. La plaga de la fil·loxera a les vinyes, que va arribar a Catalunya l’any 1878, va provocar un decreixement de la població pagesa. La fredorada del febrer de 1956 aguditzà la crisi agrícola i va augmentar el despoblament rural a partir dels anys seixanta i setanta del segle passat, tendència que des de la postguerra va ser constant, sobretot dels jornalers i masovers. Molts dels que van marxar van anar a treballar a les indústries properes de Banyoles, Porqueres, Bàscara, Sarrià de Ter, Celrà o Girona, principalment. Al segle XX, Vilademuls va ser el municipi del Pla de l’Estany que va perdre un percentatge més gran d’habitants. A partir de l’any 2000, que s’arriba a un mínim poblacional, el nombre d’habitants augmenta de manera lenta però constant afavorida per una millor qualitat de vida a pagès. Moltes cases s’han restaurat, o se’ls ha donat nous usos (turisme rural) i es construeixen habitatges, sobretot a Sant Esteve de Guialbes. Tot plegat ha ajudat a consolidar la població.
El tercer trimestre del 2018 la població activa era de 356 persones. L’agricultura representava un 25% dels llocs de treball, la indústria un 6 %, la construcció un 11% i els serveis un 58%, el sector que ha crescut més els últims anys. La taxa d’atur el gener del 2019 era del 6,9%, sobretot del sector serveis.
La piràmide de població del 2017 assenyala una població estacionària, amb baixa natalitat i mortalitat, característica de bon desenvolupament. Els grups d’edat de 0 a 9 anys augmenta lleugerament respecte dels grups de 10 a 34 anys, que són decreixents; torna a créixer, de manera força sostinguda, dels 35 als 64 anys. A partir dels 65 anys decreix de manera natural, però amb un percentatge alt de població envellida.
El gentilici de Vilademuls és vilademulenc, vilademulenca (històric) i el de Vilamarí és vilamarinenc, vilamarinenca (modern). Paretà, paretana el podem aplicar a Parets d’Empordà de la mateixa manera que es fa a Parets del Vallès, i santmarçalenc, santmarçalenca als habitants de Sant Marçal de Quarantella. Per a la resta de pobles no hi ha un gentilici establert i, la gent és coneguda com els de Terradelles, els de Vilademí, etc.
Activitats agrícoles
Vilademuls té una agricultura de secà, amb alguns terrenys de regadiu vora el Fluvià, sobretot a Orfes i Parets d’Empordà, i als horts.
La història
Els primers pobladors
Fins fa poc tampoc no s’hi havien trobat vestigis de l’ocupació ibèrica, però les obres realitzades per la construcció de la línia del tren d’alta velocitat, el 2008, i les efectuades a l’N-II i d’enllaç d’aquesta amb l’AP-7. entre 2012 i 2015, van possibilitar que es portessin a terme un seguit d’intervencions arqueològiques d’urgència que van permetre la descoberta de restes ibèriques i romanes.
Les excavacions d’aquests jaciments (Camps de Sant Esteve, Mas Vidal, Mas dels Frares i l’Hospital), situats a Sant Esteve de Guialbes, Vilafreser i Terradelles, han tret a la llum diversos camps de sitges i altres estructures d’emmagatzematge, material ceràmic i restes metàl·liques. En total, s’han localitzat unes tres-centes estructures, entre sitges, forats de pal i fosses de grans dimensions, d’època ibèrica. Pel que fa a les restes ceràmiques, s’ha trobat ceràmica ibèrica comuna, restes d’àmfores ibèriques, púniques i massaliotes, ceràmica àtica de vernís negre, entre d’altres. Malauradament, com que les intervencions arqueològiques van ser d’urgència, aquests jaciments no s’han excavat en tota la seva extensió, sinó només la zona afectada per les obres, i tampoc es va poder aprofundir en l’estudi de les zones excavades. A més, les restes es trobaven en general força malmeses per intervencions posteriors al llarg del segles. Tot i aquestes limitacions, els arqueòlegs han pogut datar el jaciment entre el segle IV fins al segle I aC.
De l’estudi d’aquestes troballes es desprèn que es tractava d’una zona de producció i emmagatzematge agrícola. La major part dels materials recuperats són d’ús quotidià, relacionats amb un establiment de caràcter agrícola intensiu, on es realitzaven també tasques domèstiques com el filat i el teixit, tal com ho proven les fusaioles (per filar) i els ponderals (per teixir) que s’hi ha trobat. S’ha pogut determinar la presència d’animals domèstics (ovelles, cabres, vaques, porcs, cavalls i gossos) i de vegetals, bàsicament cereals (ordi, blat, pisana i mill) així com lleguminoses (llenties, faves i pèsols). S’ha documentat també la presència de roures, alzines, boixos i farratge arbustiu.
Al Camp de Sant Esteve es va trobar una tomba de lloses, amb restes d’un individu infantil i una moneda de bronze de mitjans del segle I aC.
D’època romana, a més de restes ceràmiques d’època republicana i teules trobades en les excavacions, és el possible pas de la via Augusta (antiga via Heraclea) o d’un ramal secundari pel municipi. L’historiador banyolí Lluís G. Constans va aportar un document de 1062 en el qual s’identifica Sant Esteve de Guialbes amb una antiga vil·la romana, anomenada Villa Octavii, que limitava a l’est amb una via pública i estava oberta a totes les direccions, és a dir, a Girona, l’Empordà i la Gàl·lia. Un altre document de l’any 1175, aportat també per Lluís G. Constans, esmenta una «via dels francs» en terres de la parròquia de Sant Sadurní de Vilafreser.
També té interès el portal del recinte medieval de Vilademuls, situat dalt d’un turó. Es tracta d’una obra de dimensions considerables, d’uns 5 metres d’alçada per uns 5 metres d’amplada, construïda amb pedres sorrenques del país, ben tallades i escairades i unides amb argamassa en la qual es poden observar restes de tègules romanes. Aquesta construcció, que està integrada al recinte medieval, presenta unes diferències constructives que permeten pensar en una construcció romana aprofitada en èpoques posteriors.
La baronia de Vilademuls
A mesura que es va anar consolidant el procés de feudalització, bona part de les terres catalanes van passar a ser de jurisdicció senyorial. Això vol dir que els seus habitants, que al segle XIV representaven un 65% de la població total catalana, vivien sota la jurisdicció dels senyors feudals. En aquestes jurisdiccions, les baronies, els senyors hi administraven justícia, exigien als seus vassalls prestacions i serveis, els imposaven contribucions, tenien monopolis que els camperols havien d’utilitzar (i pagar), com el molí de blat o la farga i nomenaven un batlle que s’ocupava de cobrar les contribucions i exigir els serveis. Les baronies no pertanyien al rei, eren terra de barons i constituïen petits estats dins de l’estat general.
Una bona part dels pobles que avui integren el municipi de Vilademuls formaven la baronia de Vilademuls, que, al seu torn, formava part del comtat de Besalú. Les baronies estaven centrades per un castell, des del qual el senyor exercia el poder. La baronia de Vilademuls estava centrada pel castell de Vilademuls, construït al segle XI, amb un origen que es relaciona amb les relacions conflictives entre els comtes Guillem II de Besalú i Ramon Berenguer I de Barcelona, que van fer que tots dos comtes fortifiquessin les terres frontereres: el comte de Besalú féu construir el castell de Vilademuls, mentre que el de Barcelona en féu construir un altre a Sant Esteve de Guialbes.
La baronia incloïa els pobles de Galliners, Ollers, Orfes, Parets d’Empordà, Sant Marçal de Quarantella, Terradelles (menys el veïnat del Vilar, que pertanyia al bisbat de Girona), Vilademí, Vilademuls i Vilamarí. Durant un temps, va incloure també Santa Llogaia del Terri. Per tant, quedaven fora de la baronia Olives i Sant Esteve de Guialbes, que depenien dels senyors de Juià, i Vilafreser, que pertanyia al comtat de Girona i depenia dels senyors de Cervià de Ter.
El comte Guillem II de Besalú va encarregar la custòdia del castell i la baronia a Ramon Arnau, que va ser l’iniciador de la família dels Vilademuls. Casat el 1053 amb Eliarda, el seu primogènit va ser Arnau Ramon de Vilademuls, documentat el 1090, que es va casar amb Beatriu de Masona, amb qui va tenir diversos fills, com Ramon, Arnau (que va ser canonge) i Sibil·la (que es va casar amb Jofre de Rocabertí). L’hereu va ser Ramon I de Vilademuls, documentat entre 1104 i 1148, que va tenir un fill, Arnau de Vilademuls, que va morir sense descendència i la baronia va passar al seu germà Ramon II de Vilademuls, documentat entre 1171 i 1193, que va destacar com a militar i conseller del rei Alfons el Cast de Catalunya-Aragó. Un altre membre de la família, Berenguer de Vilademuls, va ser abat de Sant Feliu de Girona (1167-1194), arquebisbe de Tarragona (1174-1194) i home de confiança del rei Alfons el Cast. Maria de Vilademuls i de la Roca, filla de Ramon II de Vilademuls, es va casar amb el comte Hug IV d’Empúries (1199) i la baronia va passar als comtes d’Empúries.
A partir d’aleshores, el castell de Vilademuls va passar a la família dels Rocabertí, una família noble de l’Empordà amb territoris força extensos. Tot i que la residència habitual de la família era Peralada, alguns membres de la família van residir al castell de Vilademuls. Un dels primers a viure-hi, a finals del segle XII, va ser Bernat de Rocabertí, que va convertir el castell de Vilademuls en un nucli de cultura, elogiat pel trobador Ramon Vidal de Besalú.
A partir d’aleshores es van anar succeint els diversos primogènits de la família fins arribar a Guerau de Rocabertí i de Navata, documentat entre 1307 i 1315, que es va casar amb Saurina de Cervelló, les restes de la qual reposen a l’església de Vilademuls. A la seva mort, la baronia quedà incorporada a la casa dels vescomtes de Rocabertí, després comtes de Peralada.
Els remences
En el segle XIV àmplies zones rurals de Catalunya van quedar despoblades i moltes masies van ser abandonades (els masos rònecs). Els camperols que van sobreviure a la crisi, però, es van veure beneficiats, perquè van poder escollir les terres més productives. Quan, al segle XV, els senyors van voler retornar a la situació anterior i desposseir els camperols de les millores obtingudes, la situació al camp va esdevenir cada cop més tensa. Seguint la seva política favorable als camperols, el 1448 Alfons V va autoritzar els remences perquè es redimissin col·lectivament, pagant al monarca per obtenir la supressió de la remença i els altres mals usos. Es va formar així un sindicat remença que es va estendre pels bisbats de Girona, Vic i Urgell. El moviment va afectar de ple la baronia de Vilademuls, que estava enclavada en zona de remences.
Per redimir-se col·lectivament, calia reunir-se i establir la llista dels pagesos que havien de contribuir a aquest pagament. Un notari reial, acompanyat d’un delegat del rei, anava localitat per localitat confeccionant la llista. A Vilademuls, van ser convocats els pagesos de Galliners, Ollers, Orfes, Parets d’Empordà, Sant Marçal de Quarantella, Terradelles, Vilademí, Vilademuls, Vilafreser i Vilamarí. Les reunions, convocades amb repic de campanes, es van fer al castell de Vilademuls (amb autorització de Narcís Oller, procurador general de Jofre de Rocabertí, senyor del castell) i a les esglésies de Galliners, el Vilar de Terradelles i Vilafreser. Fins i tot se’n va fer una en un camp de Bàscara, on es van aplegar els pagesos de Sant Esteve de Guialbes.
Sant Esteve de Guialbes era el poble amb més llars (focs) remences (18), seguit d’Ollers (16), Vilafreser (12), Vilamarí (11) i Galliners (8). Seguien Orfes, Parets i Terradelles, amb 5 llars remences cadascun. Els pobles amb menys llars remences eren Sant Marçal de Quarantella (3), Vilademí (2), Vilademuls (2) i el Vilar de Terradelles (1). En total, doncs, hi havia 89 llars remences. Si mirem la llista de pagesos aplegats, crida l’atenció la persistència d’alguns cognoms al llarg dels segles: Batlle, Casajoana, Comte, Ferran, Guitart, Hospital, Isern, Masó, Mercader, Pagès, Puig, Ros, Viader...
Seguint la seva política filoremença, l’any 1455 Alfons el Magnànim va promulgar una Sentència Interlocutòria, que abolia els mals usos i les servituds, però l’oposició senyorial va fer que la sentència quedés en suspens. Això va provocar l’esclat de la primera guerra remença, dirigida per Francesc de Verntallat, que es va complicar per l’enfrontament de la Generalitat amb el rei Joan II, que va derivar en una guerra civil que va durar deu anys (1462-1472) i en la qual els pagesos revoltats van lluitar a favor del rei. Acabada la guerra, el nou rei Ferran II va cedir a les pressions senyorials i va restablir les servituds i els mals usos. La resposta va ser una nova revolta, la segona guerra remença, dirigida per Pere Joan Sala (1483), però el revoltats foren derrotats.
Ferran II va aprofitar l’ocasió per dictar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), que va abolir els mals usos i les servituds feudals i va establir una clara diferenciació entre la possessió (domini útil) i la propietat de la terra (domini directe). Al pagès li va ser reconeguda la possessió, el domini útil, de la terra que conreava i, sempre que complís les obligacions del contracte, no en podia ésser foragitat. Al senyor li va ser reconegut el dret de propietat, el domini directe, i, per tant, el dret a percebre els censos i les prestacions establertes per contracte. Aquesta sentència va esdevenir la base de l’estructura agrària del camp català i va donar una certa estabilitat als camperols, al mateix temps que va consagrar el règim senyorial. Els camperols, però, van continuar sotmesos a unes feixugues càrregues senyorials, i les tensions i enfrontaments van persistir.
Els segles XVI-XVIII
En la majoria dels pobles del municipi, la demografia va experimentar un cert creixement durant aquests segles. Al segle XVI, els pobles més poblats eren Galliners, Sant Esteve de Guialbes, Orfes, Vilamarí i Vilafreser. A primers de segle XVIII, els més poblats eren Orfes (150 h.), Vilademuls (131 h.), Vilafreser (127 h.) i Sant Esteve de Guialbes (99 h.). Cap a finals del segle XVIII, Orfes va experimentar un creixement notable (335 h.), seguit de Galliners (283 h.), Sant Esteve de Guialbes (132 h.) i Parets (114 h.). El menys poblat és Sant Marçal de Quarantella, amb 20 habitants el 1787. Les inscripcions de les llindes de les cases en els pobles del municipi permeten veure que se’n van refer i ampliar moltes, i també construir de noves, a la primera meitat del segle XVIII, la qual cosa és indicativa d’una certa prosperitat.
En els pobles més poblats, a més de les feines del camp, hi havia una certa activitat econòmica artesanal. Esmentem els casos d’Orfes i Galliners, que tenien un nucli ben configurat, a més de les masies. Al segle XVII, hi havia a Orfes un sastre, un ferrer, un sabater, un saboner, un carreter, un paraire, diversos teixidors de lli i hi funcionava un molí retorcedor i un molí draper. A Galliners hi havia teixidors de lli. Evidentment, però, les activitats agrícoles (oli, vi i cereals), ramaderes i forestals eren les més importants i majoritàries.
L’any 1652, la comarca va patir una pesta que va causar moltes víctimes, algunes a Terradelles. Davant la tragèdia, el batlle de Vilademuls, Jaume Geli, va fer el vot, en nom del poble, d’anar cada any en romeria al santuari de la Mare de Déu del Collell a donar-li gràcies si els deslliurava d’aquell flagell, Com que així va ser, des de llavors, els pobles de la baronia, junt amb els dels seus voltants, han anat complint la promesa, Inicialment, la romeria es realitzava el mes de maig i també hi participava Bàscara, indret on popularment es creu que va començar la calamitat. Més tard es va celebrar un cap de setmana de setembre proper a la festa del naixement de la Mare de Déu, que se celebra el dia 8. Cada poble de la baronia hi deia una missa, se celebrava un ofici solemne conjunt amb la presència de les autoritats, i es feia un dinar. Des de fa uns anys, la romeria es fa l’últim dissabte de setembre i se celebra amb un ofici a mig matí.
En aquests segles, la població va patir les conseqüències perjudicials de les guerres, que durant molts anys van ser una autèntica plaga per als camperols. Els exèrcits de l’època vivien sobre el terreny i, per tant, la seva presència volia dir allotjaments de soldats i requises de productes. Durant la guerra dels Segadors a Vilamarí es van produir topades entre francesos i paisans armats que defensaven les collites. Els habitants de Vilademí, amb totes les seves pertinences, es van refugiar a l’església, que va ser atacada per les tropes franceses. Per la seva banda, el vescomte de Rocaberti, senyor de la baronia de Vilademuls, va ser un decidit partidari de Felip IV. Els conflictes van continuar durant la guerra de Successió, com el que va tenir lloc a Vilamarí quan les tropes franceses del duc de Noailles van fer requises de blat, vencent la resistència dels pagesos. Amer Massó, pagès de Can Massó de Sant Esteve de Guialbes, ens va deixar una mena de diari explicant la situació que es vivia de 1691 a 1774, amb les violències perpetrades pels soldats. Durant la Guerra Gran (1793-1795), que va enfrontar la monarquia espanyola contra la França revolucionària, es van tornar a produir conflictes amb les tropes franceses invasores, que van passar per Vilafreser, Orfes, Galliners i Ollers, i el 1795 es produí un enfrontament bèl·lic conegut com la batalla del Fluvià, en la qual les tropes franceses van ser derrotades. I novament es van produir conflictes durant la guerra del Francès (1808-1814), especialment a Galliners.
El districte de Vilademuls
La llei electoral del 18 de març de 1846 va dividir Espanya en 349 districtes electorals, un districte per a cada 35.000 habitants. Eren els districtes uninominals, que elegien un sol diputat. Tot i que el sistema va canviar el 1865, es va restablir amb la llei electoral de l’1 de gener de 1871, que va tornar a instaurar el districte uninominal com a circumscripció electoral, fins que el govern de la Segona República, per eliminar les mancances democràtiques que tenia aquest sistema, va implantar les circumscripcions provincials.
El districte de Vilademuls és un exemple molt clar d’aquests defectes, així com de la farsa electoral sobre la qual es va construir el sistema polític de la Restauració. Es tracta d’una circumscripció electoral totalment artificiosa, elaborada amb un intent descarat de controlar el resultat de les eleccions, evitant qualsevol sorpresa. Només cal situar els municipis sobre un mapa per veure el caràcter arbitrari del districte, cas similar al del districte de Torroella de Montgrí. El districte de Vilademuls va ser atorgat als liberals i el de Torroella, als conservadors.
El resultat de les eleccions demostra l’èxit de l’estratègia governamental al districte de Vilademuls. A les eleccions de 1901 el candidat governamental va ser el liberal Luis Canalejas, un bon exemple del diputat «cunero», germà del polític liberal José Canalejas i sense cap mena de relació amb el seu districte. Va obtenir el 98,99 % dels vots emesos i va continuar guanyant a les eleccions de 1903 i de 1905.
Les úniques eleccions guanyades pel candidat no governamental van ser les del 1907, en les quals només es va presentar el candidat de la Solidaritat Catalana, Manuel de Bofarull. La situació no va tenir continuïtat i a les eleccions de 1910 i 1914 va tornar a guanyar el candidat governamental, Carles Cusí. A partir d’aleshores va començar a fer-se present la crisi de la Restauració. Les eleccions de 1916 van ser molt renyides i el candidat governamental, Lluís Ballbé, només guanyà per 37 vots al candidat regionalista, Pere Rahola. En canvi, a les eleccions de 1918 la pugna entre els candidats dinàstics va possibilitar la victòria del regionalista Santiago Masó. El govern va tornar a controlar la situació i a les eleccions de 1919 i 1920 van guanyar els candidats dinàstics, sota les sigles de la Unió Monàrquica Nacional. Només a les eleccions del 1923, les últimes que es van celebrar abans del cop d’estat del general Primo de Rivera, va guanyar el regionalista Narcís Pla i Carreras.
Aquest control del districte per part dels candidats governamentals va comportar també la feblesa del vot republicà. Per exemple, si mirem els vots republicans al municipi de Vilademuls en les eleccions de 1903 i 1914, veurem que són purament testimonials: quatre vots el 1903 i vuit el 1914.
Guerra i revolució (1936-1939)
La revolta militar contra la República, el juliol de 1936, va donar pas a una revolució popular i a una guerra civil que va durar tres anys. Arreu de Catalunya, en un primer moment, el poder municipal fou assumit pels comitès antifeixistes. A Vilademuls n’hi va haver tres: el de Galliners, el de Sant Esteve de Guialbes i el de Vilademuls, que es va formar posteriorment per fusió dels dos anteriors. Tots tres van rebre la influència del comitè d’Orriols. Encara hi va haver un quart comitè, el de Vilafreser, que es va crear per evitar la interferència d’altres comitès.
Dels dotze rectors que hi havia a les parròquies del municipi de Vilademuls, quatre van ser assassinats: Mn. Joan Montaner i Frigola, rector d’Orfes; Mn. Josep M. Mullera i Font, rector de Sant Esteve de Guialbes; Mn. Miquel Ros i Alguer, rector de Vilademuls; i Mn. Narcís Oliveda i Roca, rector de Galliners. Els temples parroquials van resultar afectats: es van destruir els retaules, les imatges i els objectes del culte i algunes campanes van ser foses. L’actuació dels veïns, però, va permetre salvar algunes imatges i altres objectes. Algunes esglésies (Galliners, Sant Esteve de Guialbes, Vilafreser i Vilamarí) es van destinar a magatzems agrícoles i en algunes rectories, com les d’Ollers i Vilafreser, s’hi van instal·lar les escoles.
No només van haver-hi víctimes eclesiàstiques, sinó també civils. Josep M. Bosch i Bach, veí de Galliners i recaptador municipal de contribucions, va ser assassinat a Anglès i el metge Jesús M. de Puig i Vaquer, de Vilademí, va ser abatut quan intentava fugir a França, el 1937.
El mes d’octubre de 1936, complint el decret de la Generalitat, es va constituir un nou Ajuntament, integrat per representants d’ERC, la CNT, el PSUC, el POUM i la Unió de Rabassaires. L’alcaldia va ser assumida per Conrad Recasens i Vidal, del POUM, veí de Galliners, amb la qual cosa Vilademuls va ser el segon municipi de la comarca, juntament amb Porqueres, amb un alcalde del POUM. No s’ha de pensar, però, en l’existència d’una estructura del partit a Vilademuls, sinó en el compliment de les instruccions de la Generalitat, que distribuïa els regidors per adscripció política. Tampoc no hi havia estructura del PSUC i els dos representants que li corresponien van ser designats per l’UGT.
Conrad Recasens va dimitir l’1 d’agost de 1937 i va ser substituït primer per Roc Batllori i Isern, d’ERC, veí de Sant Esteve de Guialbes, i després per Miquel Font i Corominola, de la Unió de Rabassaires, veí de Sant Marçal de Quarantella.
La vida de cada dia del municipi es va veure afectada per la guerra. A mesura que s’anaven cridant lleves, més de tres-cents veïns del municipi es van incorporar a files en defensa de la República i, per tant, faltaven mans per treballar els camps. Una cinquantena de veïns va lluitar al bàndol franquista, i altres s’emboscaren per evitar anar al front. De tots aquests soldats, vint-i-quatre hi van perdre la vida, vint-i-un al bàndol republicà i tres al bàndol franquista.
Com altres pobles de la zona de reraguarda, Vilademuls va acollir persones refugiades que fugien de la guerra i que van anar augmentant a mesura que el front s’acostava. Els tretze refugiats que hi havia al municipi a finals de 1936 es van convertir en uns dos-cents a finals de 1938, xifra que representava poc més del 10% de la població. Per acollir-los, es van repartir en algunes cases particulars confiscades, com Ca l’Huguet de Terradelles o Mas Roart d’Orfes, i en cases particulars.
La postguerra
La derrota de la República a la batalla de l’Ebre va significar l’inici de la fi de la guerra. El 23 de desembre de 1938 es va iniciar la campanya de Catalunya. Les tropes franquistes van desbordar les defenses republicanes, van avançar imparables cap al nord. El dia 7 de febrer de 1939 van arribar als pobles de Vilafreser, Olives, Terradelles i Sant Esteve de Guialbes. L’endemà, ocupada també Banyoles, les tropes van entrar a Vilamarí i a la resta de pobles del Pla de l’Estany. L’ocupació de la comarca, per tant, va durar dos dies i es va realitzar sense massa complicacions.
A tots els ajuntaments es van constituir comissions gestores. El dia 13 de febrer de 1939 es va constituir la de Vilademuls, presidida, com a alcalde, per Pau Hospital i Costa, que aviat va ser substituït per Joan Bartró i Cargol i, més tard, per Lluís Huguet i Aulet, que va ser alcalde de Vilademuls durant vint-i-dos anys, fins que el 1961 va ser substituït per Fernando Viader i Gustà, que va ocupar el càrrec durant divuit anys, fins a les primeres eleccions democràtiques del 1979.
Com va passar arreu de Catalunya, una repressió generalitzada es va abatre sobre els vençuts. Per fugir-ne, vint-i-set veïns de Galliners, Sant Esteve de Guialbes, Vilademuls i Vilamarí es van exiliar. Tots ells es van instal·lar a França i pocs van ser els que van tornar a Catalunya. Cal ressaltar que quatre d’aquests exiliats van ser internats al camp de concentració nazi de Mauthausen, on tres d’ells van morir.
Molts dels soldats que havien anat al front van ser fets presoners i internats en camps de concentració. És el cas de més de quaranta veïns del municipi, que van passar pels camps de concentració de Miranda de Ebro, Sant Marcos de Lleó, Barbastre, Orduña, etc. Vint-i-vuit veïns més van ser incorporats a batallons de soldats treballadors, destinats a fer treballs forçats en obres de reconstrucció arreu d’Espanya.
Trenta-cinc veïns del municipi van ser sotmesos a consells de guerra i condemnats a mort o a penes diverses de presó. Es tractava d’uns consells de guerra sumaríssims, celebrats sense garanties jurídiques de cap mena i sense possibilitat de defensa. Vuit d’aquestes persones van ser condemnades a mort i afusellades al cementiri de Girona entre l’abril i el novembre de 1939. Aquesta xifra fa que Vilademuls sigui el municipi de la comarca on hi va haver més persones afusellades per les autoritats franquistes, juntament amb Banyoles (que aleshores tenia, però, el triple d’habitants).
La repressió, per tant, va afectar directament unes cent trenta persones i indirectament moltes més. Però per sobre de les xifres, cal pensar en la situació no només dels afectats, sinó també de les seves famílies, que van haver de sobreviure en situacions difícils i precàries.
La vida, però, va continuar. Vilademuls és un cas evident del despoblament rural que van experimentar molts pobles de Catalunya a la segona dècada del segle XX. Així com a les primeres dècades del segle XX era un dels municipis més poblats de la comarca, a la segona meitat del segle, la població va experimentar una forta davallada fins al punt que els 1898 habitants que tenia el 1940 es van convertir en 720 al final del segle.
Els nous ajuntaments
El 3 d’abril de 1979 van tenir lloc les primeres eleccions municipals democràtiques des de 1934. A Vilademuls es van presentar dues candidatures, la Candidatura Independent i Democràtica de Vilademuls, encapçalada per Narcís Vicens i Gallostra, i la candidatura dels Centristes de Catalunya-UCD, encapçalada per Miquel de Puig i Viader. La victòria de la Candidatura Independent i Democràtica va ser indiscutible, amb el 60% dels vots i sis regidors, mentre que els Centristes de Catalunya-UCD van assolir el 39% dels vots i tres regidors. Narcís Vicens va ser, per tant, el primer alcalde de la restauració de la democràcia a Vilademuls. Els alcaldes següents, encapçalant candidatures de CiU, van ser Joaquim Mercader i Ayats (1983-1995), Josep Vicens i Teixidor (1995-2002), Dolors Rovirola i Coromí (2002-2015) i Àlex Terés i Cordon, a partir de 2015.
En tots aquests anys, l’Ajuntament ha impulsat la construcció de pous i conduccions per abastir d’aigua potable els diversos pobles del municipi, fent front a la problemàtica de la contaminació pels nitrats, ha millorat la xarxa viària, ha portat l’enllumenat públic a tots els pobles, ha tingut cura de la construcció de locals socials, d’una llar d’infants i de l’ampliació de l’escola de Sant Esteve de Guialbes, ha fet front a grans infraestructures com el TGV i la MAT, ha fet millores urbanístiques a Vilademuls, Vilafreser, Terradelles, Galliners, etc.
L’ensenyament
A la primera meitat del segle XX hi havia al municipi de Vilademuls cinc escoles: una de mixta a Orfes, una de nens i una de nenes a Galliners i dues més, una de nens i una de nenes, a Sant Esteve de Guialbes. La situació de l’ensenyament, però, era molt precària i deficient. De totes aquestes cinc, només la d’Orfes estava en un edifici en condicions. Les altres quatre estaven instal·lades en edificis sense condicions higièniques ni pedagògiques i amb unes aules superpoblades.
L’Ajuntament era conscient del problema, però no tenia prou recursos econòmics. Després d’alguns intents fallits, es va acollir a un pla de construccions del Ministeri d’Educació que, el 1927, va aprovar un projecte de construcció de dues noves escoles, una a Galliners i l’altra a Sant Esteve de Guialbes, que es van inaugurar el 3 de juny de 1935. L’arquitecte de construccions escolars de Girona, Rafael Sánchez Echeverría, que va ser qui va projectar els edificis, va fer una bona feina: una construcció aixecada del terra per evitar humitats, amb dues entrades amb rampes i unes aules amb grans finestrals, molt alts, que donen molta lluminositat i eviten les distraccions dels alumnes. El mateix 1935 l’Ajuntament va començar a fer gestions per la construcció d’una escola a Vilafreser i en va habilitar una de provisional, per evitar als alumnes el trasllat a Sant Esteve de Guialbes. L’escola definitiva, però no es va construir fins al 1948.
A la segona meitat del segle XX, la despoblació que es va donar al municipi, i als nuclis rurals en general, va provocar el tancament de les escoles d’Orfes (1976), Galliners (1977) i Vilafreser (1985). La primera, ara és una propietat particular i les altres són centres socials. L’escola de Sant Esteve de Guialbes, que és l’única que funciona actualment al municipi, va estar també a punt de tancar per manca d’alumnes. És un procés que ha tingut conseqüències negatives per la vida d’aquests pobles, perquè les escoles petites no només són beneficioses per als alumnes sinó també per als pobles on es troben, perquè els donen vida, moviment i perspectives de futur. Superats aquests moments difícils, l’escola s’ha consolidat i els anys 2011 i 2019 s’ha ampliat.
Per als més petits, el 2005 es va posar en funcionament la llar d’infants municipal El Tractoret, ubicada inicialment a la mateixa escola de Sant Esteve de Guialbes i posteriorment, el 2008, en un nou edifici, a la urbanització Els Prats.
Les entitats
A les primeres dècades del segle XX hi havia diverses entitats recreatives, com La Armonía, La Protectora, El Progreso i la Juventud Recreativa Gallinense, totes quatre a Galliners, la Societat Recreativa L’Orfanenc, a Orfes, i la Unió Joventut, a Sant Esteve de Guialbes. Eren entitats de caràcter festiu, que organitzaven la festa major i també sessions de ball al llarg de l’any. Hi havia també sales de balls a diversos pobles, com Orfes, Galliners, Sant Esteve de Guialbes o Terradelles.
A Parets d’Empordà es va crear la Societat de Sant Isidre (1904, 1910), adherida a la Federació Agrícola Catalano-Balear, i a Vilamarí va funcionar una mutualitat de socors mutus en l’àmbit de la ramaderia (1927). Hi va haver també mutualitats escolars a Sant Esteve de Guialbes, La Palma Estebanense i La Guialbense, per fomentar l’estalvi entre els alumnes. A la dècada de 1930 es van constituir altres entitats de caràcter polític, com el Centre Republicà Federal La Falç de Vilademuls i Agregats. A Sant Esteve de Guialbes es va constituir un altre Centre Republicà Federal i, el 1936, una secció local del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra. Hi havia també sindicats: el Sindicat Agrícola i Cooperatiu de Vilafreser, el Sindicat Agrícola d’Ollers, el Sindicat Agrícola de Galliners, el Sindicat d’Oficis Varis de Galliners i de Sant Esteve de Guialbes, etc.
Tota aquesta vitalitat associativa va quedar truncada per la dictadura franquista. Només van sobreviure tres entitats, la Unión Juventud de Sant Esteve de Guialbes, La Orfanense d’Orfes i La Armonía de Galliners, que van continuar les seves activitats, de caràcter merament festiu, amb juntes renovades amb persones addictes al nou règim franquista. La davallada demogràfica dels pobles, però, va provocar-ne el declivi i desaparició.
Amb la restauració de la democràcia es va reprendre la vida associativa. Es va constituir l’Associació de Propietaris i Caçadors de Vilademuls i l’ADF (Agrupació de Defensa Forestal) del Cinyana (1986), conjuntament amb Viladasens. D’altra banda, la problemàtica creada per la construcció de la MAT (Línia de Molt Alta Tensió) va dur a la creació d’una Associació de Veïns de Vilademuls (2005), per impulsar el moviment veïnal per la preservació del territori.
L’any 1994, el jovent dels diversos pobles del municipi van crear l’Associació Juvenil Va de 12, nom que feia referència als dotze pobles del municipi. L’associació va organitzar activitats festives i culturals, a més de l’organització de l’aplec de Sant Mer. Davant la davallada d’aquesta entitat, el 2008, l’Associació Juvenil Els Mulats de Vilademuls en va prendre el relleu. Més tard, desapareguts Els Mulats, l’Associació Juvenil Va de 12 ha reprès les seves activitats.
El 2008 es va crear l’Associació del Casal de la Gent Gran de Vilademuls, que organitza tallers, activitats culturals i festives dirigides a la gent gran dels pobles del municipi. Hi ha també un grup de puntaires a Vilademuls, mentre que a Vilafreser l’any 1989 va començar a funcionar un grup de teatre, amb la finalitat de representar una funció teatral per la Festa Major. Funcionen també l’AMPA de l’escola de Sant Esteve de Guialbes i la de l’escola bressol El Tractoret. Relacionada amb les escoles de Sant Esteve de Guialbes i Vilafreser va funcionar una entitat anomenada SEVI, que proposava activitats d’esport escolar o federat. Cap al 2010 va començar a funcionar l’Esplai Dividòvics, amb seu a Sant Esteve de Guialbes però amb voluntat de fer activitats als altres pobles, que organitza activitats d’esplai setmanal i un casal d’estiu.
