Ollers

Ollers és una petita població que es troba a la capçalera del Remirol. Inclou els veïnats d’Orerols, la Serra i les Planes. El 1698 formava una batllia amb Vilavenut, que pertanyia al comte de Peralada. La festa major és per Sant Desideri, el 19 de setembre, i la petita per Sant Martí, l’11 de novembre.

El lloc «in villa Ollers» és esmentat el 1017 en una butlla del monestir de Banyoles que tenia un alou dins el terme; també el 1049 i 1226 amb la forma Olers, i el 1362, com a Ollaris. Els nomenclàtors del segle XIV citen l’«ecclesia parochialis sancti Martini de Ollariis». Aquest topònim sembla que procedeix del nom comú oller, ‘terrisser’. Hi ha qui creu que pot provenir del terme uller, ‘indret ric en ulls o surgències d’aigua’. També es pot relacionar amb un lloc d’olles, o gorgs.

L’església parroquial, antiga església del castell, és dedicada a sant Martí de Tours. De l’església romànica primitiva, documentada el 1049, en queden pocs vestigis. La porta d’entrada conserva una ferramenta de tradició romànica. La construcció actual és del segle XVIII. És de petites dimensions, d’una nau i absis semicircular. La llinda de la porta d’entrada presenta una inscripció i la data de 1754. El campanar és quadrangular, acabat amb una cúpula piramidal. Dels elements litúrgics, molts d’ells desapareguts a l’inici de la Guerra Civil, cal destacar la marededéu del Roser, barroca, posada en una fornícula on s’hi llegeix la data de 1619, i la pica baptismal, gòtica. A l’església s’hi han fet diverses millores: el 1985 es va enllestir la coberta nova; el 1991 es va acabar la restauració del temple, es va construir una plaça quan es va traslladar el cementiri i es va substituir el plafó ceràmic de sant Martí (ara guardat al magatzem del bisbat a Girona) per una còpia feta per M. Teresa Rebull, i el 1995 es va col·locar la campana Josepa i Martina. El Museu Arqueològic de Banyoles conserva dos plafons de rajoles del segle XVIII, la majoria amb motius florals i geomètrics, procedents de la rectoria d’Ollers.

Ollers havia tingut un castell, petit, bastit al segle XI. Només en resten dues espitlleres i un pany de paret sota el campanar, i restes de muralla, amb matacà, a la part posterior d’aquest. Les pedres del castell van ser utilitzades per a l’església i les masies dels voltants.

En un angle de la plaça Joaquim Mercader, s’hi va traslladar, el 1991, una creu de terme renaixentista (1602), que era al camí d’accés al poble.

A prop del poble s’aixeca l’ermita de Sant Sebastià, de la segona meitat del segle XVII. Sant Sebastià és advocat contra la pesta, una pandèmia que en aquell segle va afectar Vilademuls i els seus entorns i va causar moltes morts. És un temple senzill, de caire rural, amb porxada del 1777.

Les cases pairals són nombroses. Al poble trobem Can Pardala, amb diversos cossos adossats, un porxo a ponent i finestres d’estil gòtic i renaixentista. Entre les disseminades destaquen Cal Parent (del segle XVI o anterior, amb porta dovellada i un arc rebaixat a la casa adossada), Can Soler, Can Gimbernat de la Serra, Can Motes (avui Casa Anamaria i abans Can Llobet), Can Cerquella, Ca l’Alzina i Can Vilà.

Al segle XVIII hi va viure Baldiri Reixac i Carbó (Bell-lloc d’Aro, 1703 – Ollers, 1781) que va ser rector de la parròquia del 1730 al 1781 i que descansa en una tomba al terra de la nau de l’església. Al primer pis de la rectoria, adossada a l’església, hi havia l’escola parroquial on mossèn Baldiri Reixac ensenyava els minyons i instruïa seminaristes de la rodalia. El 1749 es va publicar la primera part del seu conegut llibre Instruccions per la ensenyança de minyons, un tractat de pedagogia innovador. De la seva importància en donen testimoni les dotze edicions que se’n van fer fins al 1835. I encara, el 1923, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana en va fer una edició facsímil. El 1975 es va descobrir, a la biblioteca del seminari de Girona, una segona part manuscrita, que es va editar per primer cop el 1981. El 1992 es van imprimir conjuntament tots dos llibres. Les Instruccions per la ensenyança de minyons són una de les obres més importants del segle XVIII a Catalunya. Va exercir notable influència al segle XVIII i part del XIX en aspectes de pedagogia, llengua, cultura, ciència...