Església de Santa Maria d’Olives - Llocs d'interès
El segle XII ja hi havia en aquest indret una església que era la d’un priorat de canonges augustinians fundat el 1197 amb el consentiment del bisbe de Girona, Gausfred de Medinyà.
La comunitat de canonges era reduïda i les possessions es limitaven a finques de la immediata rodalia i d’algun punt una mica més apartat. Amb la pesta bubònica de l’any 1348 van morir tots els membres de la comunitat llevat d’un. El 1592 el papa Climent VIII va secularitzar el monestir, que el 1606 passà a dependre de la canònica de la Seu gironina. Després de moltes vicissituds, l’església va ser reparada l’any 1669, i reedificada en estil barroc i sense detalls ornamentals la primera meitat del segle XVIII (1726 – 1732). L’any 1835, en virtut de la llei de desamortització, les seves propietats foren expropiades i subhastades per l’Estat.
Els murs més antics de l’edifici actual són els de tramuntana i de ponent. S’hi pot veure una porta tapiada d’arc simple que possiblement donava al pati interior. En el mateix pany de paret hi ha l’urna sepulcral de P. R., batlle de Vilademuls, senyor de la torre de Monell. Conté una inscripció que diu: “HIC IACET P( )R BAJULUS VILLEMULORUM BONE MEMORIE CONDAM: QUI OBIIT ANNO DNI M CCXC VII DIE IN TITULATA XI KLS AUGUSTI CUIUS ANIMA REQUIESCAT IN PACE. PATER NOSTER”. Que traduït diu així: “Aquí descansa P( )R Batlle de Vilademuls de bon record en el seu temps, el qual va morir l’any del Senyor 1297, el dia anomenat 22 de juliol, l’ànima del qual descansi en pau: Pare nostre.” Hi ha un escut a cada costat que corresponen a la família de Monell de Vilademuls.
El seu interior és auster i senzill i combina les parets de pedra amb el sostre de guix, fruit de la darrera modificació, l’any 1994 feta gràcies a la col·laboració i empenta del veïns en les tasques de restauració. Es va treure l’argamassa de les parets de la nau, es va millorar l’aspecte del presbiteri i es va pintar el sostre.
La mare de Déu d’Olives
És la patrona del poble. Es troba a la capella lateral del presbiteri. La representa una bellíssima imatge d’alabastre policromat, asseguda en un tro, sostenint el Nen amb el braç esquerre i, amb la mà dreta, un objecte perdut. Pertany a la primera meitat del segle XIV. L’any 1936 va ser bàrbarament mutilada i abandonada al mig del cementiri. Tres anys després, acabada la guerra, els fidels van recuperar bona part dels elements trossejats i van reconstruir la imatge. El braç dret, però, no es va trobar i l’actual és de fusta.
La pica de l’aigua beneita amida 28 x 38 cm. És una peça petita, monolítica, de pedra calcària, tallada en forma de copa ovoide i sense peu. A la cara externa hi ha tres figures en baix relleu molt pla. El conjunt és format per un orant que té a cada costat una testa humana. L’extrema simplicitat i rudesa d’aquest relleu han fet proposar una datació molt reculada, d’època preromànica. De totes maneres, el caire popular i l’extrema tosquedat no han pas d’indicar forçosament una gran antiguitat. Es fa difícil una datació concreta.
Al mur de la porta de la sagristia hi ha un àngel d’alabastre, mutilat, que, com la Marededéu, pertany al segle XIV.
El campanar és molt semblant al dels pobles veïns i se’l pot considerar de la mateixa època que l’església: segle XVIII. ….
Adossada al mur occidental del temple hi ha la Rectoria, que antigament havia estat la casa dels canonges que servien l’església. Des de l’any 1971 no pertany al Bisbat. La data “1732” gravada a la llinda d’una finestra ens recorda l’època de la seva restauració.
