Església de Sant Esteve de Guialbes

Portada

La portada és romànica i té un porxo edificat posteriorment que protegeix la porta d’entrada. L’església presenta diverses reformes i afegitons. S’observa al damunt de la primitiva construcció una paret que pràcticament ha doblat l’alçària original, crea un terrabastall i al mateix temps conserva elements de fortificació, amb doble pis d’espitlleres, en perfecte estat sobretot al costat nord. Sota mateix de la teulada actual, hi ha unes obertures molt considerables que degueren formar part d’una obra emmerletada. Aquesta obra defensiva es degué construir en època baix-medieval o renaixentista.

La Sagristia

És el lloc on es guarda tot allò que està relacionat amb el culte i on els clergues i els altres ministres es preparen abans dels actes litúrgics. El mes d’agost del 1992 es va restaurar i es va pintar tal com està en aquests moments, essent rector l’autor d’aquest llibre.

Interior

Es té notícia d’una església abans del 1058, any en què va ser restituïda per la comtessa Ermesendis al bisbe de Girona. La primitiva era romànica, d’una sola nau amb capçalera carrada, planta rectangular i volta de punta d’ametlla de l’època de transició (segles XIII-XN) La seva marcada simplicitat estructural s’integra dins d’un grup d’edificis de caire popular i rural de caràcter semblant que van sorgir a la darreria del romànic; el tret més destacat és la manca dels absis semicirculars, substituïts per un simple mur pla o carrat. El 1514, a més de l’altar major dedicat a Sant Esteve, tenia quatre capelles laterals dedicades respectivament a sant Miquel, a la Mare de Déu, als sants Joan Baptista i Joan Evangelista i a sant Mer. Després de la revolució del 1936 ha quedat en la forma actual: la primera capella d’entrant a l’esquerra és dedicada al sagrat Cor de Jesús; la segona, a la Mare de Déu del Carme; la segona a la dreta, a la Mare de Déu dels Dolors i l’última a sant Mer. El segle XVIII, com moltes esglésies del municipi, va sofrir profundes transformacions. D’aquella època són el presbiteri, les dues sagristies i algunes modificacions a la capella de la Mare de Déu dels Dolors. La data exacta de les esmentades modificacions consta a la llinda de la porta de la sagristia – 1738 – i en una pedra de l’arc de la capella del confessionari – 17 + 46 ESTEVA COMTA ME HA FETA FER AIS 2JURA” (novembre)-. Es pot observar que per construir aquesta capella es va eliminar la meitat d’un finestral romànic. Abans, a l’altar major, hi havia un bellíssim retaule barroc construït l’any 1726 i decorat el 1778. També hi havia retaules a les altres capelles. Tota aquesta riquesa, juntament amb les imatges i altres objectes sagrats, va ser cremada a la plaça de l’església el dia de Sant Jaume amb motiu de la revolució de l’any 1936.

Interior. (Mirant cap el cor)

L’any 1966 per suggeriment del rector Mn. Martí Vergés, amb l’entusiasta i generosa col·laboració del poble, es va treure la grossa capa d’arrebossat de l’absis i d’uns metres del voltant de la nau, es va deixar descobert l’antic aparell d’aquesta superfície, i també es va enrajolar el presbiteri i la nau. En una segona etapa, l’any 1988, per iniciativa del rector doctor Josep M. Jordà i també amb la col·laboració de tot el poble, es va eliminar la resta de l’arrebossat de la nau i es va instal·lar l’actual enllumenat. Des d’aleshores, el recinte sagrat ofereix l’aspecte original, agradable i acollidor que presenta actualment.

Urna de les reliquies de Sant Mer

Dintre aquesta urna es guarden les relíquies de sant Mer. Quan es va cremar l’església l’any 1936, en Josep Gratacòs de can Fort les va treure de la foguera, les va col·locar en una capsa de llauna i les va enterrar al camp de l’Avellaneda; així es van salvar de la crema. Acabada la revolta, l’any 1939, el rector, mossèn Salvador Pagès, va encarregar aquesta urna a l’ebenista Constans de Banyoles per guardar-les. Cada any per l’Aplec del Sant es duen a l’ermita perquè siguin venerades pels fidels.

La rectoria

A la llinda de portes i finestres de la rectoria hi ha diverses inscripcions. Recorden el rector Pons Vinyes i són del juny de 1678, 1679 i del 1856.

El campanar

El campanar és una torre de planta quadrada, bona part de la qual es pot considerar romànica. L’estructura antiga es manté fins a uns 10 metres d’alçària; al damunt fou construït un pis molt més modern que té una obertura d’arc a cada costat i un coronament de merlets decoratius dels segles XVII i XVIII. Els dos sectors es distingeixen amb claredat per la diferència d’aparells. Probablement, aquesta torre és una mica més antiga que l’església, potser de cap la fi del segle XII o la primera meitat del XIII. Abans del 1936 hi havia quatre campanes: dues de grosses i dues de petites. Van despenjar-ne tres per fer-ne material de guerra i van deixar la més petita amb la intenció -segons es diu en el poble- d’instal·lar-hi un rellotge, cosa que no s’ha realitzat fins ara.