Bones pràctiques per a respectar i preservar els espais naturals

Respectar els espais naturals quan els visitem és fonamental per preservar la seva bellesa i biodiversitat. Amb gestos molt senzills, com no deixar escombraries, seguir els camins marcats i no molestar la fauna local, podem trobar l’equilibri entre gaudir de la natura i conservar-la per a futures generacions. Apreciar i protegir aquests entorns és una responsabilitat compartida que garanteix que tothom pugui continuar gaudint-ne.

Si us plau, dedica un instant a llegir les següents bones pràctiques:

Deixa la natura tal com l'has trobat i emporta't les teves deixalles.
Aparca a les zones habilitades. En cas contrari, pots estar entorpint la feina d'un pagès o entrant en una propietat privada.
El foc està totalment prohibit fora de les àrees habilitades i tan sols és permès durant les èpoques de l'any indicades per les autoritats.
Utilitza el teu vehicle motoritzat o bicicleta amb precaució i respecte.
Porta el teu gos lligat. Podria ocasionar problemes a altres visitants, als ramats, i a espècies amenaçades.
No alliberis animals a la natura. L'arribada d'una nova espècie pot suposar un greu problema per a l'ecosistema.
Evita els crits i sorolls estridents. Poden pertorbar a les espècies que habiten la zona.

Aspectes geogràfics

Un municipi plural

El topònim Vilademuls indica que el primer nucli de població va ser una vil·la, o casa, destinada a la cria de muls. La cita documental més antiga és del 922, amb la forma Villa de Mulos i Villa Mulos. A partir de llavors, es va repetint successivament amb les grafies Villa de Mulis, Villa de Mullis, Villa de Muls i Villa mulorum amb pocs canvis fins que pren la forma actual.

El territori municipal està delimitat per alguns trams del Fluvià a Orfes i Parets d’Empordà, pel Farga a sectors de Vilademí, Vilamarí i Vilafreser, pel rec de la Font Mirona a sectors de Vilafreser i per l’antiga N-II a una part de Terradelles. També, tot i que no amb exactitud, per la serra d’en Llovera, el puig de Sant Baldiri, la serra d’Orriols, el turó de Fellines i Sant Mer.

Els límits parroquials eren marcats amb fites o pedres delmeres, clavades a terra. El 2001 se'n van localitzar tres i el 2014 dues més, col·locades probablement al segle XVII. Tenen gravats, a cada cara, el nom de la parròquia corresponent: Sant Esteve de Guialbes, Olives o Vilamarí. Servien per indicar als pagesos on havien de pagar el delme per al manteniment del culte. Han estat declarades bé cultural d'interès local.

L’escut heràldic municipal va ser aprovat el 1963, durant l’alcaldia de Fernando Viader. És dividit en dues parts horitzontals de la mateixa mida: la superior, blava, amb un castell d’or, que fa referència als antics senyors de Vilademuls, i la inferior, vermella, amb tres pals d’or amb tres rocs blaus cadascun, que representen la família noble dels Rocabertí. Per timbre duu una corona de baró adornada amb pedres precioses, que representa la baronia de Vilademuls.

El relleu

Les grans unitats de relleu catalanes apareixen durant l’Eocè i l’Oligocè (fa de 56 a 23 milions d’anys). Al Miocè i al Pliocè (fa de 23 a 2,5 milions d’anys) es produïren falles que van originar la depressió de l’Empordà. L’exponent més clar d’aquesta depressió és la plana empordanesa, però també en formen part turons i pujols a l’interior com els del municipi de Vilademuls, solcats per valls amples i planes petites que configuren un relleu d’ondulacions suaus. S'hi troben calcàries, conglomerats, gresos, argiles i sorres.

Els indrets més baixos del municipi els trobem al sud, quan el Farga deixa Vilafreser (47 m), i al nord quan el Fluvià deixa Parets d’Empordà (49,3 m). El cim més alt del municipi és un turó proper al camp de la Creu (269 m), a tocar de la cruïlla d’accés al mas Vilar de Vilademí. Altres turons importants són el Bon Aire (266 m), Sant Roc (250 m) i el puig de la Soconada (264 m), a Vilademí; el Puig (213 m), el puig d’en Llavanera (191 m) i el de Sant Baldiri (176 m), a Galliners; el puig Vell (163 m), a Vilademuls; el puig d’en Prats (158 m) i el Pujol (137 m), a Terradelles; el turó de Fellines (165 m) i el Cimalet (118 m), a Vilafreser.

És ben divers i suggeridor el ventall de topònims de principals unitats de relleu de Vilademuls:

Serres. En general són petites. Hi ha la serra del Bon Aire, a Vilademí; la Serra (217 m), a Ollers; la d’en Llovera (180 m), a Orfes; la d’Orriols (137 m), a Terradelles; la de Vilafreser (147 m) i la Mitjana (132 m), a Vilafreser. També hi ha serrats com el de Quarantella (166 m), a Sant Marçal de Quarantella; el d’en Baldiri (158 m), a Vilademuls, i el Serrat (222 m), a Vilamarí.

Comes. Són la Coma, a Vilamarí, Ollers i Terradelles; la coma del Pou, a Galliners; les Comes, a Parets d’Empordà.

Clotades o clots. El clot de l’Infern, a Vilademí; el de Remirol, a Orfes; el del Purgatori, a Vilafreser; el de Joncs, a Vilamarí i a Ollers; el de la Guilla, el Borranc i la Cloterada, a Galliners; el clot d’en Nofre, a Terradelles, i el sot de l’Arrufat, a Sant Esteve de Guialbes.

Planes. Les més importants són les terrasses al·luvials formades pel Fluvià: el Pla, a Galliners; les planes d’Orfes, Palol, l’Illa i Roart, a Orfes; el Pla i la plana d’Avall, a Parets d’Empordà, i el Saplà, a Vilademuls. Altres planes sòn la de Sant Esteve de Guialbes; la de Dalt, a Orfes; la de Can Masó, a Olives, i les Planes, a Vilademí.

Timbes. Hi ha la del Bousereny, al vessant nord-est del Bon Aire, d’uns 50 m força rostos; els espadats dels meandres del Fluvià, a Orfes i Parets d’Empordà, entre els quals destaca la timba d’Orfes (a voltes el Bousereny), d’uns 50 m gairebé verticals, i les timbes excavades al conglomerat pel Remirol i els seus afluents a Orfes i Ollers (com el Mal Pas o el paratge de la font Santa), amb alçades de 10 a 15 m.

Paratges. També els paratges tenen topònims interessants: Batipalma, el Remirol, la Pedra Bona, l’Estopera i la Bruguera, a Orfes; les Sedes, les Manegades, les Illes, els Riolers i el Sacost, a Parets d’Empordà; la Bora Gran i les Riberes, a Ollers; la Bruguera, les Feixes, la Davallada, les Lloses, Gorners, les Fosses, el Roquetar, el Pujol i el Borranc, a Galliners; la Borrella, a Sant Marçal de Quarantella; el Jonquet, la Creu Viadera i la Melquera, a Vilamarí; els Biots, a Sant Esteve de Guialbes; Santa Càndia, la Botinyola, les Costes i els Olivets, a Olives; les Torceres, Farga, les Quintanes, el Garrigal i el Bellús, a Vilafreser; les Banquetes, l’Artiga i la Torrentera, a Terradelles; les Cavorques, a Vilademuls, i la Ferriola, a Vilademí.

Clima

Vilademuls té un clima mediterrani litoral. Els valors extrems i la variabilitat en són les característiques. El Mediterrani, però, condiciona el clima del municipi de manera diferent que al litoral perquè es troba entre 20 i 30 km de distància.

El municipi forma part de la Catalunya humida, amb uns 700-750 l de precipitació mitjana anual. Són rares les precipitacions mitjanes anuals superiors als 1.000 l o inferiors als 600 l. Els mesos de febrer, juliol i agost són els de menys precipitació; el maig, l’octubre i el novembre són els més plujosos. Gran part de la precipitació correspon a les llevantades i a les tempestes de primavera i estiu. Gairebé un terç dels dies de l’any són amb pluja. Les sequeres es fan presents de tant en tant. Les pedregades solen ser febles i poc habituals.

La mitjana anual de temperatures és de gairebé 16º amb mínimes absolutes, com els -9,5º del gener de 1985 o màximes absolutes, com els 42º de l’estiu del 2003 o del 2015, registrades a l’estació meteorològica de Fontcoberta. La memòria col·lectiva recorda el febrer de 1956, l’any de la fred, amb temperatures molt baixes durant vint-i-dos dies i amb mínimes entre -11º i -13º alguns dies. Els danys a l’agricultura van ser considerables. Les mínimes sota zero es produeixen de novembre a març uns quinze o vint dies a l’any, i les màximes superiors a 30º, entre el maig i el setembre, uns cinquanta dies anuals. El fred d’hivern es fa sentir més vora el Fluvià.

Gairebé un terç dels dies de l’any són ventosos. El vent dominant és la marinada, una brisa marina que bufa del sector sud-est de març a novembre, però sobretot els mesos de juny a setembre. S’aixeca a mig matí, sovint calenta i eixarreïda, i amaina al vespre. La brisa contrària és el terral, que bufa del sector nord-oest a les hores centrals de la nit i a la matinada. És més suau que la marinada i es fa notar sobretot a l’hivern. A Galliners, Parets d’Empordà i Orfes en diuen murrià. Hi ha altres brises com el vent Remirol, que refresca l’aire dels capvespres d’estiu al llarg d’aquesta riera, i el de les Ferreres, que s’aixeca del quadrant sud cap al tard a Sant Esteve de Guialbes. Els altres vents dominants són els del quadrant nord (tramuntana, tramuntana del Canigó o mestral i tramuntana de Roses o gregal), que bufen entre quaranta i cinquanta dies a l’any. Són més presents i de més intensitat a llevant que a ponent del municipi i arriben ressecs, violents i sovint freds. El vent de migjorn, de Girona o de davant, bufa del sud una mitjana d’uns vint dies a l’any. Sovint reforça la marinada. Molt de tant en tant, arriba el ponent o vent de Rocacorba, a voltes violent i calent.

Hi ha poca presència de boira, uns trenta dies a l’any, la majoria de boira alta. Les gelades es produeixen entre el novembre i el març amb una mitjana d’uns vint dies a l’any.

Vilademuls conserva tres pous de glaç: el de Can Closes (o d’en Riuró), de Vilamarí, a la dreta del Farga; el de Can Pagès de Perles, a Vilafreser, a l’esquerra del Farga, i el de Cal Rossinyol de Vilamarí, a la dreta del Farga.

Hidrografia

Les aigües del municipi s’escorren formant dues conques hidrogràfiques, una al nord, cap al Fluvià, i l’altra al sud, cap al Ter, a través de petits recs que sovint van eixuts perquè són de règim pluvial. La conca hidrogràfica del Ter és més extensa que la del Fluvià.

El Fluvià és el riu més important que passa pel municipi, i hi passa en el seu curs mitjà. És un riu de règim pluvial mediterrani i, com a tal, a l’estiu baixa amb poca aigua, però pot tenir crescudes molt notables en qüestió d’hores i provocar inundacions a les seves ribes a causa de les llevantades. El cabal mitjà a l’estació d’aforament d’Esponellà és de 8 m3/s. En el seu curs pel municipi, a Orfes i Parets d’Empordà, descriu amplis meandres. A principis del segle XX es va construir la resclosa d’Orfes amb la finalitat de produir energia elèctrica. Fins a la dècada de 1970 hi va haver, al Mas Barquer (ara Can Mero), un pas de barca. Vora aquesta casa hi havia una passera enlairada feta de taulons que les riuades van derruir pels volts de 1960. En aquest indret, als anys trenta del segle XX s’hi volia construir un pont penjat. Encara s’hi poden observar les pilones de formigó. Actualment, a l’altura d’Orfes hi ha un passallís que serveix per comunicar el pla de Palol amb el poble a través del camí de la Timba. Les planes agrícoles d’Orfes, Galliners, Parets d’Empordà i Vilademuls properes al riu són terrasses fluvials quaternàries formades al llarg dels mil·lennis per sedimentació al·luvial i col·luvial. Sovint, es tracta de bones terres de conreu.

Els recs que desemboquen al Fluvià, sempre per la riba dreta, hi aflueixen en direcció nord o est recollint les aigües d’Ollers, Galliners, Orfes, Parets d’Empordà i Vilademuls. Tenen poc recorregut i cabal minso, sovint eixut. Els principals són el rec de la Ferriola, el Remirol, el de les Fosses, el de les Manegades i el de la Casinyola. Al Remirol s’hi formen nombrosos engorjats com el gorg Blau d’en Barrera i el gorg Blau d’en Quelic. També se’n formen als seus afluents, com el gorg Blau de l’Hort Nou, al rec del Joncar.

Els altres recs del municipi són tributaris del Ter en el seu curs baix. Prenen direcció sud o sud-est i recullen les aigües de la resta de pobles. Són més llargs que els de la conca del Fluvià, però també són de cabal minso, si no eixuts: el Farga i el Cinyana. El primer, al paratge del clot de l’Infern, forma el gorg del Lladre (o Blau) amb la bauma del Lladre i un saltant. També és destacable el Gorg, a Vilafreser, de molta fondària, tributari i proper al Farga. El Cinyana, a prop de Ca l’Escolà forma el gorg Blau i, al rec de sota Can Guapanoia, la gorga de Sant Joan i un altre gorg Blau, actualment força enterrat.

Les fonts

El municipi de Vilademuls té 125 fonts inventariades, la majoria privades. N’hi ha 84 (el 67 % del total) que es troben al nord del municipi, als pobles de Parets d’Empordà, Orfes, Galliners, Ollers i Vilademí. A la conca hidrogràfica del Remirol se n’hi localitzen més d’una trentena. De les fonts existents, però, ben poques ragen tot l’any.

El nom de les fonts és molt divers i variat. La majoria tenen relació amb la casa més propera (de Cal Bacallà, de Ca l’Alzina, de Cal Serafí, de Can Ferran, de Can Vidal, de Cal Rossinyol, de les Illes, del Mas dels Frares, de Fonollet...), o amb el propietari (d’en Bartró, d’en Carreres, d’en Guitart, d’en Pagès, d’en Pardala...). Són menys freqüents els noms que es refereixen al paratge o al lloc (font de Gorners, de l’Hort d’en Camps, de l’Hort del Clot, de la Gorga del Pi, de la Rostada, del Timbarro, de la Central...), als pobles i veïnats (de Parets de Baix, de Retinells, de Vilademuls, de Terradelles, d’Olives...), als recs (Mirona, del Jonquet, del Regalo...), a les peculiaritats de la font (del Cossi, de Raig de Pixum), a les qualitats de l’aigua (del Ferro, Fresca), o els de caire religiós (Santa, de Monges, de Sant Joan, de Santa Càndia, del Rector...) o d’animals (del Rènec).

El conjunt de font i viver per regar o per rentar la roba es troba, entre d’altres, a les fonts de Parets de Baix, de Terradelles, d’Olives, Moixina, del Rector, de la mina de l’Oliva, d’en Moradell...

Vegetació

Les escasses diferències altitudinals del municipi determinen que la vegetació no sigui gaire diversa. Amb tot, els nombrosos barrancs creen espais fluvials i vessants obacs i solans que fan possible una flora més rica del que caldria esperar. La massa vegetal ocupa, aproximadament, el 46% del municipi.

L’alzina o aulina constitueix la vegetació clímax del municipi, encara que gradualment ha estat substituïda pel pi bord o blanc, que trobem en alguns boscos incipients que comencen a colonitzar indrets agrícoles i en boscos degradats, quan ja estan constituïts, on competeix amb l’aulina per un mateix territori. Als llocs més assolellats impera el pi bord, de molt l’arbre més estès, amb la presència d’algun pi de llei o pinyoner. En algunes bagues hi arrela algun pi negre o pinassa.

Al sotabosc sovinteja el sanguinyol o sangrinyol, l’heura, el marfull, el bruc d’hivern, l’aladern o llampuga, els gallerans, el llentiscle o la llantiscla i l’omnipresent arítjol o aríjol. L’arç blanc també s’hi fa molt bé. En alguns punts, hi trobem falgueres. A les clarianes, franges ruderals i marges, hi campa l’espinavessa, el barballó, el ginestó i el roldor o rodor. Les fulles del roldor van ser molt utilitzades pels blanquers des del segle XIII en el procés de convertir les pells en cuir.

Abans es carbonava aulina o roure a les places carboneres, es feia carbonet en súties i en forns (al municipi se n’han localitzat 45, 14 d’ells a Galliners), la fusta de pi es destinava a fer caixes d’embalatge, es recollia l’escorxa de pi i d’aulina per aprofitar-ne els tanins per a les adoberies de pell, es feien feixines de rames de pi per als flequers o els forns, s’arreplegava el bruc per fer pipes de fumar, es recollia la fullaca del pi per fer jaç o fems, els pins s’esporgaven per fer llenya, es collien les glans per alimentar els porcs, s’aprofitaven els pinyons de les pinyes i les pinyaroques per encendre el foc... A més, el bosc s’estassava i el bestiar de pastura feia un manteniment savi i curós a les deveses. Però des dels anys seixanta del segle passat les coses van canviar de soca-rel.

Ara, del bosc se’n treu ben poca cosa, a falta d’una bona gestió forestal: fusta d’alzina per a estelles, fusta de pi per a fer caixes d’embalatge, per a biomassa... i poca cosa més. Hi ha propietaris que divideixen el bosc en parcel·les i cada 10-15 anys fan una aclarida dels arbres més esponerosos.

Els boscos de Vilademuls han patit alguns incendis remarcables. El més important es va produir el juliol de 1986 i va cremar moltes hectàrees de pi blanc a Galliners, Ollers, Vilamarí i Sant Marçal de Quarantella; el de les Illes a Vilademí, a la dècada de 1940, on va morir una persona; el de la serra d’en Llovera a Orfes el 1947 i el del bosc del Mas Fonollet a Terradelles del juny del 2003.

A l’empara de les condicions ambientals propiciades pel Fluvià, les rieres o els torrents, s’apleguen plantes que van des de les que estimen la frescor fins les que precisen un corrent hídric. Hi trobem, sobretot, l’auró blanc o oró, el freixe o fréixere, el vern, el salze blanc o sàlic, els pollancres o pollangres, l’avellaner o vellaner, el saüc o sabuquer, la sarriassa o xèrria, la viola de bou, la llengua de bou i les cues de cavall.

Fauna

L’existència d’espais diversos (assentaments humans, camps, boscos, marges, zones de ribera...) condicionen la diversitat faunística. A Sant Esteve de Guialbes hi ha una empresa dedicada a l’observació de fauna amb diferents aguaits.

Els mamífers més representatius són l’eriçó comú o eriç, la musaranya comuna o morrut, la llebre, el conill de bosc, el ratolí de bosc o ratoliu, el ratolí comú o ratoliu, l’esquirol, la rata comuna, el ratolí domèstic o ratinyol, la rata eixamenera, diversos ratpenats o rata-penades, el rat-buf, el talp comú o taup, el porc senglar, la guilla, la mostela, la fagina o gorjablanc, el teixó i el gat mesquer o geneta. Darrerament, s’hi ha observat el cabirol. El conill i el teixó han minvat la seva població, en canvi la llebre i el senglar han proliferat notablement. El senglar s’ha convertit en un perill per a la circulació perquè ha provocat accidents, i un problema per al pagès perquè barriga els sembrats o destrossa els horts i els blatdemorars. El llop va ser als boscos del Pla de l’Estany fins a finals del segle XIX, però encara és ben present a la memòria col·lectiva. És probable que hi hagués gats salvatges al municipi fins almenys l’any 1958.

Els rèptils s’hi troben representats pel dragó comú, la marieta, la sargantana ibèrica o sagrantana, la serp de Montpeller, la serp escurçonera d’aigua, la serp d’aigua i la serp rossa. Tots ells són força abundants excepte el llangardaix o llagardaix. Els amfibis més significatius són el galàpet o galàput comú, el galàpet o galàput granoter, la granota verda, la regina, reineta o renoc, la salamandra, el tritó marbrat i el tòtil.

De l’ornitofauna en destaquem algunes rapinyaires diürnes: l’esparver, el milà (ara freqüent), l’aligot o miseroca, l’arpella vulgar i el xoriguer. Pel que fa a les nocturnes tenim l’òliba o xibeca, el mussol o babeca, el xot i el gamarús. També hi viu la guatlla o gotlla, la perdiu, el tudó, la tòrtora o tortra, el rossinyol, el cucut, l’abellerol, la puput o el puput, l’alosa o loua, el pardal comú, el rossinyol, el rei, pit-roig o rei-tit, el tord comú, el picot verd, la griva, la merla, l’oriol, l’estornell vulgar, la garsa, el verdum, el gaig, la cardina, cadernera o carlina, el pinsà comú, l’estornell, el corb, la garsa, diversos tallarols, el trist, el cruixidell, el bitxac o bitrac comú o les diverses mallerengues, els abundants falciots i orenetes, etc. Els darrers anys s’han vist volades de cigonyes que reposen en el seu cicle migratori o hivernants que fan estada a tocar de l’estany de Banyoles. També es veuen sovint estols nombrosos de fredelugues o fredeluques.

El Fluvià, al seu pas pel municipi de Vilademuls, acull una mostra molt ben conservada de la biodiversitat pròpia d’un riu mediterrani, protegit en aquest tram a nivell europeu dins la xarxa Natura 2000. És un bon corredor faunístic que ha permès l’arribada, d’un temps ençà, de noves espècies a la zona per la proximitat dels aiguamolls de l’Empordà, com l’esplugabous. La llúdriga havia desaparegut del riu als anys seixanta dels segle passat però des de la seva reintroducció, el 1996-1997, a la resclosa de Serinyà, s’ha anat escampant, també, pel Fluvià al municipi. A part de fauna del secà, hi podem trobar, de forma esporàdica, el martinet blanc, l’agró blanc, l’agró roig, el bernat pescaire, l’ànec collverd, la polla d’aigua, el corb marí gros i el blauet; també el gavià argentat. De peixos autòctons trobem, principalment, el barb de riera, la bagra i l’anguila; d’introduïts, la carpa, el carpí i el peix sol o mirallet. Des de la reclosa d’Orfes fins a l’alçada de la Palma (Espinavessa) no s’hi pot pescar perquè és un refugi de pesca. Hi abunda l’espinós. La resta del riu és de pesca sense mort, excepte les espècies introduïdes.

El paisatge

El Terraprim de Vilademuls és un territori rural ordenat amb saviesa pels pagesos, de calma i serenor, allunyat del turisme de masses. Els boscos i els camps constitueixen un tot indestriable que el pas estacional remarca. Els cursos d’aigua, les petites valls, la vegetació de ribera, els camps entapissats, el relleu suau de turons i pujols, els nuclis rurals, els camins terrers... conformen paisatges amb atractiu i harmonia. Hi contribueixen espais concrets com la resclosa d’Orfes, l’avinguda de plàtans a la carretera a Orfes, les fonts, les velles masies...

El sender de gran recorregut GR-1, que travessa la zona central del municipi i ressegueix l’antic camí ramader, proporciona una bona oportunitat per entendre aquest paisatge. També ho fan les rutes senyalitzades de BTT, el camí de Sant Jaume català o el camí per les ribes del Fluvià, inaugurat recentment, format per dos recorreguts amb panells informatius des del passallís a la resclosa d’Orfes.

Els arbres monumentals senyoregen el paisatge. A Vilafreser trobem l’Alzina Grossa del Mas dels Frares, a tocar la casa; el Pi de les Tres Soques, un pi de llei amb tres besses, i els Freixes d’en Vidal, una arbreda d’interès local des del 2007. A Galliners s’hi localitza la Llentiscla de Can Sarossa, que s’ha fet arbòria. A Vilademí hi ha l’Olivera Grossa, el Roure de la Creu i el Roure de la Bassa Clara (tots tres de can Puig); el Pi de la Socarrada, un pi pinyer, i el Pi del Reblinco, un pi negre. A Orfes hi destaca el Pi Gros d’en Llovera, un altre pi de llei. A Ollers criden l’atenció el Pi Gros d’en Motes, el Pi Gros d’en Batlle i l’acarenat Pi Gros d’en Cerquella, tots pins de llei. A Vilamarí són singulars el Roure de Can Pams i el Roure del Bosc de cal Rossinyol.

Hi ha diversos punts panoràmics de les comarques de Girona que van formar part de la línia de telegrafia òptica civil, del ramal entre Barcelona i la Jonquera, utilitzada per enviar senyals òptics codificats. El turó de Fellines n’era un d’ells i, per això, s’hi va construir la torre de Fellines. Comunicava amb la del castell de Sant Miquel, a la partió de Girona i Celrà, i amb la del coll d’Orriols. La línia va començar a construir-se el 1848, el 1851 es va abandonar, el 1853 es van desmuntar tots els mecanismes, el 1855 va passar a mans dels militars que hi van fer algunes reformes defensives. Va deixar de ser operativa pels volts de 1859.

La valoració del paisatge comporta l’equilibri entre la presència de nous equipaments i la seva integració paisatgística, per evitar-ne l’impacte ambiental. La lluita per millorar i, sobretot, soterrar un bon tram del TGV al seu pas pel municipi, va ser intensa per part de l’Ajuntament, de Ramon Caralt i de Josep Alemany. La MAT (línia de Molta Alta Tensió de 400 kv), acabada el 2014 tot i el moviment de rebuig ciutadà, no passa pel municipi però té un impacte visual gran en una petita part de Vilafreser, amb torres de 35 a 55 m d’altura. També l’han alterat la línia de mitja tensió que passa pel Vilademí, l’AP-7 i l’enllaç de Vilademuls. El projecte de gasoducte MidCAT, d’interconnexió entre la península Ibèrica i França, que segurament passarà per Vilademuls, afectarà entorns d’alt valor agrícola, ecològic i paisatgístic.

La població

El 2018, Vilademuls tenia 823 habitants, 432 homes i 391 dones. La densitat de població era de 13,4 habitants per quilòmetre quadrat, que es pot considerar baixa en relació a la mitjana de la comarca (121,8 hab/km2). Al 2017 hi havia 91 persones vingudes de l’estranger (bàsicament de Gàmbia, Romania, Alemanya, França i Països Baixos) i 25 eren residents a l’estranger. És una població bastant disseminada (un 62% viu en masies i veïnats i un 38% als pobles). Els nuclis més concentrats són Orfes, Galliners, Vilademuls i Sant Esteve de Guialbes. El 2011, el total d’habitatges era de 624, dels quals 283 eren els principals, 120 els secundaris i 221 eren buits.

El creixement o davallada de la població de Vilademuls ha estat condicionada, històricament, per les epidèmies (la pesta negra del segle XIV, la pesta del segle XVII, la grip espanyola del 1918...), les guerres i les afectacions a la producció agrícola. La plaga de la fil·loxera a les vinyes, que va arribar a Catalunya l’any 1878, va provocar un decreixement de la població pagesa. La fredorada del febrer de 1956 aguditzà la crisi agrícola i va augmentar el despoblament rural a partir dels anys seixanta i setanta del segle passat, tendència que des de la postguerra va ser constant, sobretot dels jornalers i masovers. Molts dels que van marxar van anar a treballar a les indústries properes de Banyoles, Porqueres, Bàscara, Sarrià de Ter, Celrà o Girona, principalment. Al segle XX, Vilademuls va ser el municipi del Pla de l’Estany que va perdre un percentatge més gran d’habitants. A partir de l’any 2000, que s’arriba a un mínim poblacional, el nombre d’habitants augmenta de manera lenta però constant afavorida per una millor qualitat de vida a pagès. Moltes cases s’han restaurat, o se’ls ha donat nous usos (turisme rural) i es construeixen habitatges, sobretot a Sant Esteve de Guialbes. Tot plegat ha ajudat a consolidar la població.

El tercer trimestre del 2018 la població activa era de 356 persones. L’agricultura representava un 25% dels llocs de treball, la indústria un 6 %, la construcció un 11% i els serveis un 58%, el sector que ha crescut més els últims anys. La taxa d’atur el gener del 2019 era del 6,9%, sobretot del sector serveis.

La piràmide de població del 2017 assenyala una població estacionària, amb baixa natalitat i mortalitat, característica de bon desenvolupament. Els grups d’edat de 0 a 9 anys augmenta lleugerament respecte dels grups de 10 a 34 anys, que són decreixents; torna a créixer, de manera força sostinguda, dels 35 als 64 anys. A partir dels 65 anys decreix de manera natural, però amb un percentatge alt de població envellida.

El gentilici de Vilademuls és vilademulenc, vilademulenca (històric) i el de Vilamarí és vilamarinenc, vilamarinenca (modern). Paretà, paretana el podem aplicar a Parets d’Empordà de la mateixa manera que es fa a Parets del Vallès, i santmarçalenc, santmarçalenca als habitants de Sant Marçal de Quarantella. Per a la resta de pobles no hi ha un gentilici establert i, la gent és coneguda com els de Terradelles, els de Vilademí, etc.

Activitats agrícoles

Vilademuls té una agricultura de secà, amb alguns terrenys de regadiu vora el Fluvià, sobretot a Orfes i Parets d’Empordà, i als horts.

La trilogia mediterrània –vinya, olivera i cereal– va ser molt equilibrada durant centúries però ha sofert grans canvis. La vinya era molt present fins a final del segle XIX. Ara, pràcticament no en queda a causa de la fil·loxera que va arribar al municipi entre 1880 i 1881 i va provocar la mort de molts ceps que mai es van replantar. Va ocasionar una greu crisi al món rural. Moltes masies, encara conserven la premsa, la tina, les semals... Actualment, la vinya s’està reintroduint, de mica en mica, en l’àmbit casolà. Des del 2006, un petit celler de Parets de Dalt comercialitza vi de producció pròpia i fa propostes d’enoturisme.

Des de temps immemorials, l’olivera havia estat molt conreada al municipi. El fred del febrer de 1956 va matar la majoria d’oliveres i es van haver d’arrencar. Aquest fet va acabar de donar un tomb a la crisi que ja hi havia al sistema agrícola tradicional. Les terres que ocupaven les oliveres es van destinar a cereals o farratges. Ara en queden algunes de testimonials (a Vilademí se’n poden veure de molt velles a l’olivet de la Creu) i perviuen en molts topònims que hi estan relacionats. D’un temps ençà alguns pagesos, bàsicament de Parets d’Empordà, tenen olivets petits. En moltes masies encara perduren les pedres del molí, la premsa, les piques i les basses de l’oli. Hi ha trulls d'oli molt ben conservats: el de Can Puig i el de Can Llovera, a Vilademí, el de Ca l’Oliva, a Vilamarí, el de Can Viader, a Parets de Dalt, el de Can Vidal, a Sant Esteve de Guialbes, el de Can Lleal, a Olives, entre d’altres. El de Can Bardera, a Galliners (recuperat el 2013 per l’arquitecte i dissenyador industrial Rafel Marquina i família, i l’Associació Cultural Castel Bardera Amics de l’Oli), permet produir oli artesanal de la mateixa manera com es feia fa més de dos-cents anys. El Trull de Galliners és un edifici singular amb tot el necessari per fer oli i premsar el raïm (trull, premses...). Va ser aixecat i gestionat per nou socis a finals de la dècada de 1920. A partir de 1956 es va deixar d’utilitzar. Ara és propietat privada.

A partir dels anys seixanta del segle passat es van començar a produir grans canvis: es va generalitzar l’ús de maquinària agrícola (tractor, recol·lectora, embaladora...), es van introdueir els adobs químics, els herbicides, els purins...

El blat de moro es va introduir a finals del segle XVIII. Qui més qui menys en tenia algun camp a zones frescals. Actualment se sembra poc. L’all, l’all de Banyoles, comença a conrear-se al municipi de manera intensiva a final del segle XIX quan se substitueix el cànem, que es trobava en retrocés. Als anys vint i trenta del segle passat, moment de màxima producció, va incrementar la renda complementària de molts pagesos petits. A partir de la dècada dels setanta el seu cultiu va davallar i, ara, només se’n fa per a ús propi.

S’han deixat de conrear lli i cànem (molt presents als segles XVIII i XIX), fenc, veça, esparcet, cinegrec (senigrec), sègol, ravebleda, entre d’altres. Per contra, altres varietars s’estan recuperant, com la xeixa, un blat antic (que cultiven a Ca l’Armengol, de Vilamarí), o s’han introduït modernament, com ara el raigràs, la colza i el gira-sol. Als camps, a més, hi podem trobar farratge: userda, sorgo (o melca), blat de moret, etc.

Els pocs pagesos actuals fan molta més feina que abans i la producció ha augmentat. De terres ermes no n’hi ha, totes es continuen treballant. S’han esgavellat molts marges i s’han fet camps més extensos, atès que la maquinària agrícola és molt més gran, potent i especialitzada. El 2017, la superfície agrària representava, aproximadament, el 41 % del municipi.

Les masies

El municipi compta amb nombroses masies, gairebé la meitat disseminades o agrupades als petits veïnats. El 53,7 % de les construccions són d’abans de 1960. Moltes es van construir a la propietat, envoltades dels camps de conreu. Les cases pairals de més anomenada són Can Puig de Vilademí i Can Viader de Parets de Dalt.

La majoria segueixen el patró de masia de tres cossos: a la part de baix, les corts, el celler i, en algunes, la cuina i la llar de foc; al pis superior, la sala central envoltada de les habitacions i, sota teulada, les golfes, per airejar el que fes falta i com a traster. En general són orientades a migdia, amb finestres que permeten aprofitar l’escalfor i la llum solar. Les estances on s’hi fa més vida donen, normalment, a la façana.

A l’interior, hi ha sales amb els seus oratoris i festejadors, forns de pa, cellers a tramuntana, les típiques llars de foc o escalfapanxes, habitacions alcovades i golfes amb badius. Pel que fa a la part externa, es conserven portes d’entrada dovellades o amb llinda i cornises de diferents tipologies on són molt presents les rajoles de dents de llop, finestrals de diferents estils arquitectònics i algun rellotge de sol. S’hi han construït porxos com els de Can Pardala (Ollers) o els de la Torre de Monells (Vilademuls), i galeries com les de Can Puig (Vilademí), la Torre de Monells, Can Grau (Vilafreser) o Can Lleal (Olives).

Algunes conserven elements defensius construïts bàsicament entre els segles XVI i XVIII, per protegir-se de les incursions de pirates, de partides de malfactors, de les guerres o simplement de la inseguretat de l’època. Es tracta de torres de defensa, patis tancats, garites, matacans i espitlleres. Són notables les torres de Quarantella, de Monells i de Vilafreser. Algunes són cases fortes transformades com Cal Ros (Galliners) i Ca l’Aulet (Parets de Dalt).

Pel que fa al material de construcció de les masies, les parets mestres es van bastir amb la pedra de la contrada: calcària (la més abundant i la més utilitzada) i pedra sorrenca; també, tot i que més escadusserament, pedra de Girona. Als pobles propers al Fluvià es feien servir rierencs (còdols) del riu. La sorra s’anava a buscar al Fluvià o en algun aflorament. Per a alguns envans, cabanes i construccions secundàries (tanques, l’era...) s’usava llosa de travertí o, inclús, tàpia. Les teulades sovint són a dues aigües i de poc pendent, sostingudes per encavallades de roure o alzina i cobertes amb teula àrab en teulat sec (llata per canal) o sobre rajoles, algunes amb el típic rombe vermell. La serrera sovint acaba amb una teula pardalera. Els empostissats eren de canya. El costum era arrebossar les parets externes amb una mescla de sorra i calç (tot i que ara es tendeix a treure els arrebossats i fer lluir la pedra); per això convenia tenir un forn de calç.

La provisió d’aigua era important. Per això els masos sempre s’ubicaven vora una font o bé es proveïen d’aigua de pous interiors o propers. És notable el molí d’aigua de Mas Alba (Terradelles). També s’emmagatzemava l’aigua en cisternes, vivers, safaretjos o basses.

Moltes masies conserven pergamins i documentació de la història del mas. Cal destacar, per la seva importància i antiguitat (es remunten fins al segle XIII), els documents de Can Viader (Parets de Dalt), de Can Puig (Vilademí) i de Can Joanmiquel (Vilafreser).

En general totes les masies han estat engrandides i reformades en el decurs dels anys, segons les necessitats de cada moment. Algunes s’han subdividit i d’altres han creat masoveries petites dins el mas. En les últimes dècades s’han restaurat moltes masies, algunes han perdut l’ús que tenien i són segona residència i altres es van enrunant, inexorablement, de mica en mica.

Activitats econòmiques

A Vilademuls no hi ha cap zona industrial, és un municipi eminentment rural. Té, però, empreses que desenvolupen diverses activitats econòmiques. Les més rellevants són: una societat agrària de transformació que, bàsicament, fa pinsos i farinada a Galliners; dues empreses de construccions metàl·liques amb ferro, una a Terradelles i l’altra a Vilamarí; una residència per a la gent gran, a Vilafreser; una estació solar fotovoltaica, a Vilademuls, i una planta d’extracció d’àrids del Fluvià, a Orfes. A Terradelles hi ha una formatgeria de llet de cabra i un obrador de preparats amb flors i plantes medicinals; a Vilafreser, un taller de ninots de cartró pedra i restauració de mobles, i a Galliners, una formatgeria i una perruqueria.

Les cases de turisme rural, que van començar a obrir portes al municipi als anys vuitanta del segle XX i que actualment són nombroses, han revitalitzat i completat l’economia pagesa. A redós del turisme s’han creat algunes empreses d’hípica i de natura. Una altra de les activitats del municipi són els restaurants que, en general, ofereixen cuina popular casolana i de temporada, ben treballada, sovint amb tocs de modernitat. Alguns, a més, també són fondes o hotels. Els hostals, i també alguna fleca, sovint són antigues botigues de comestibles que venien de tot per completar el negoci: espardenyes, espelmes, sabó, carn, llaminadures, etc. D’aquestes botigues ara sols en queda una que, a més, és una fleca. Pel municipi hi han passat (encara n’hi passa algun) venedors ambulants a vendre peix, productes de pastisseria...

Vora el Fluvià hi havia el molí fariner d’Orfes, que havia estat l’antic molí de la baronia de Vilademuls ja citat l’any 957. Per tal que els pagesos de l’altre cantó de riu poguessin transportar el blat a moldre, hi havia un pas de barca. El 1904 Carles Cusí, empresari figuerenc, va adquirir el molí fariner d’Orfes, que era del comte de Peralada, amb l’objectiu de transformar el salt d’aigua en una central. La central va entrar en funcionament el 1906, després de reformar el molí, i des del 1984 està automatitzada i funciona temporalment quan hi ha prou cabal ecològic. A banda del molí d’Orfes, es té constància dels molins fariners de Parets (citat el 968), el de Vilademuls i el de Ca l’Oliva de Vilamarí. Ara no en queda cap.

Quant al oficis tradicionals, els ferrers de poble, antigament, a part de llaussar (llossar), esmolar o ferrar, atenien les demandes agrícoles i domèstiques. N’hi havia hagut, fins fa poc, a Galliners i a Orfes, i també n’hi havia d’ambulants. Pel que fa al treball de la fusta, es va centrar a Cal Carreter, de Parets de Baix que, a més de fusters, havien fet de carreters durant unes quantes generacions. Feien carretes, carrets, tamborells, carros... Van plegar a la dècada de 1960. De flequers, n’hi ha hagut a diversos pobles, com ara a Orfes, Galliners i Vilafreser. Dels dos que hi havia a Sant Esteve de Guialbes, ara sols en queda un. També hi havia basters ambulants. Galliners era un poble de teixidors, corders, sastres, esclopers i sabaters, i va arribar a tenir un manescal i un apotecari. També hi ha hagut, recentment, un ferrador a Vilafreser, marmalleres (marmanyeres) a Ollers i Galliners i cistellers a Sant Esteve de Guialbes i Vilafreser.

Les rajoleries proporcionaven materials a les masies: maons, teules, rajoles, cairons... Es construïen a prop de les cases, on hi hagués argila, aigua i llenya abundant. Es conserva en bon estat la rajoleria de Can Barranc a Vilademí, que tot fa pensar que devia estar en funcionament al llarg del segle XIX. També n’hi havia a Orfes, Terradelles i Vilafreser. A Galliners hi havia, al segle XVIII, un forn de terrissa.

Moltes basses de pagès es van utilitzar, en un principi, com a basses per amarar la calç viva. La calç s’obtenia als forns on es calcinaven les abundants roques calcàries que es troben, principalment, al nord del municipi. Se n’han localitzat quatre a Ollers, tres a Vilademí, dos a Orfes, un a Galliners, un a Vilamarí i un a Sant Esteve de Guialbes.

Activitats de la pagesia

Durant centúries, el mas s’ha organitzat gairebé de manera autosuficient. L’any agrícola comportava molta feina: sembrar, collir les olives, fer el vi i l’oli, segar i batre (la més feixuga), cuidar l’hort i el bestiar...

Se segava al juny i es batia al juliol. Es contractaven colles de segadors que baixaven de muntanya si els de casa o els jornalers no podien abastar tota la feina. Amb la falç segaven a rems i es feien garbes que s’apilonaven als gavallons (cavallons). Aquesta tasca es va alleugerir a principi del segle XX amb l’arribada de les màquines de segar i, a la dècada dels cinquanta i seixanta amb les segadores lligadores acoblades als animals o als tractors. Després de la guerra van proliferar les màquines de batre (una de les més conegudes era la Batlle) accionades per tractors (el preferit era el Lanz, també l’Ebro). Van facilitar molt la feina i van obligar a fer garberes grans i allargades a les eres. Les recol·lectores actuals, que van començar a arribar al municipi a mitjans de la dècada de 1960, faciliten molt la feina i fan que en pocs dies s’enllesteixi la sega.

L’aviram (ànecs, gallines, oques…) i els conills sempre han estat molt presents a les cases per al consum propi i han proporcionat ous i carn sobretot per als dies assenyalats i les festes majors.

Fins a la dècada de 1960 hi havia qui engreixava alguna porcada o tenia alguna vaca de llet. També es tenia cura dels animals de tir (bous, eugues, cavalls, muls, ases i matxos). Gairebé a cada poble hi havia d’un a tres ramats d’ovelles (i alguns feien transhumància al Ripollès). A partir de llavors, van augmentar els caps de bestiar i es van començar a construir les primeres granges de pollastres, ponedores, porcs i vaques de llet. Estava canviant el sistema de producció agrícola.

Actualment, s’han introduït explotacions ramaderes de truges, vedells, conills, cavalls i cabres, algunes en cicle tancat. Per contra, els ramats d’ovelles han disminuït i la transhumància s’ha deixat de fer. Un dels últims en practicar-la va ser el pastor de Can Cansalada de Sant Esteve de Guialbes, Joan Pipa. Del seu últim viatge, el 2007, se’n va fer el documental El somni. Els canvis del mercat condicionen la producció ramadera. Així, les granges, moltes d’elles familiars, són ben construïdes, ben integrades i de proporcions considerables. La majoria són de ramaderia intensiva i estabulada en amplis espais, però també n’hi ha de ramaderia extensiva, amb els animals acotats amb filat elèctric. Les exigències de sanitat animal fan que els veterinaris siguin molt rigorosos en el control de les malalties del bestiar i els parts. L’existència de més caps de bestiar ha fet augmentar la producció de fems i, sobretot, la de purins, que s’han d’escampar als camps seguint unes normes molt estrictes.

Al municipi, excel·leixen dos projectes de ramaderia associativa: l’Agrupació Fluvià SL i la SAT (Societat Agrària de Transformació) Sant Mer. La primera es va constituir el 2014 i continuava un projecte anterior de 1976. Agrupa uns quants pagesos d’Orfes per a la producció intensiva de vaques de llet i cria de vedelles. És una granja mitjana de mig miler de caps ubicada al paratge de la Bruguera. La segona, constituïda el 1980, gestiona una macrogranja de producció intensiva de vaques lleteres ubicada a Sant Esteve de Guialbes, amb més d’un miler de caps. Els socis són pagesos de Vilamarí, Sant Esteve de Guialbes i Olives. Un aspecte destacat és la planta de biogàs lligada a l’explotació, pionera a l’Estat espanyol, que des del 2009 genera electricitat a partir dels purins propis i residus externs. Una part de l’energia s’autoconsumeix a la granja i la resta es bolca a la xarxa. La capacitat de producció de la planta supera les necessitats dels habitatges del municipi de Vilademuls.

Les comunicacions

Un document del 1017 diu que per Vilafreser hi passava la strata Francigena o carretera de França al coll de Vilafreser, que als segles IX-X era coneguda com viam merchaderiam. A l’època moderna i fins a la construcció de l’N-II era el camí ral de França. Tenia la posta de Vilademuls, entre la de Bàscara i la de Medinyà, amb un hostal per als viatgers on les diligències i altres carruatges podien canviar els cavalls. Seguint el traçat d’aquestes carreteres antigues, continuadores de la probable via Augusta romana, la part oriental del municipi s’ha convertit en un corredor de comunicacions important.

El pas pel municipi del tren d’alta velocitat (uns 7,7 km) és, en gran part, subterrani a causa de l’orografia, cosa que ha permès minimitzar l’impacte al territori.

L’autopista AP-7, o del Mediterrani, forma part de la ruta europea E-15 i transcorre durant 3 km pel municipi. El tram Figueres Sud-Girona Nord va entrar en servei el 1974. El 2012 es va acabar l’ampliació fins a tres carrils i a finals del 2014, l’enllaç de Vilademuls amb l’N-II. La carretera N-II (A-2 en els trams desdoblats) de Madrid a França per Barcelona transcorre uns 6,5 km pel municipi. La seva construcció va ser molt lenta i no es va acabar fins a mitjans del segle XIX seguint l’antic camí ral de França. Va ser asfaltada a partir de 1926 i millorada a la dècada dels anys seixanta i setanta del segle passat. En aquests anys també es va fer un traçat nou a Terradelles. El 2019 es va desdoblar un tram al seu pas pel municipi.

Les altres carreteres del municipi són, en general, sinuoses i amb pocs trams rectilinis. La majoria es van construir entre 1920 i 1950 i es van asfaltar entre 1960 i 1970. Passen pels principals nuclis de població. Les comarcals depenen de la Generalitat i les locals de la Diputació de Girona. Des del 1979, tots els consistoris han fet un esforç notable, ajudats per institucions, els veïns i el vedat de caça, per tal d’adequar i millorar les carreteres municipals i veïnals d’accés a tots els pobles, veïnats i masies que no tenien una via de comunicació principal. El resultat són els gairebé 25 km de camins pavimentats que hi ha al municipi. La resta de camins rurals són engravats i amb perspectiva d’anar-los pavimentant. A més, es fa un manteniment de tots ells, una feinada ingent en un municipi tan gran.

Hi ha un servei de transport públic que enllaça el municipi amb Girona i Figueres per l’N-II/A-2. Des del 2006, també s’ofereix servei de transport públic a tots els pobles del municipi els dimarts i els dijous en una ruta entre Vilafreser i Bàscara per Vilademuls.

Pel que fa als antics camins dels pobles, veïnats i masos, alguns solament estan inventariats i d’altres encara s’utilitzen. Les pluges i els reixorts els malmetien, s’hi feien clots i esllavissades, i els mateixos veïns havien de fer-ne el manteniment. També s’hi van construir ponts, com el de Gorners a Galliners, d’època indeterminada. Cal destacar dos camins, el camí ramader i el de Banyoles a Bàscara. El camí ramader era un camí ral i de transhumància, que, procedent de l’Empordà feia cap a les pastures de la vall de Camprodon, que passava per Ca n’Ofre, Mas Talaia, sota Can Silet, l’Hostal Sec (on feien d’hostal) i el veïnat d’Orarols. El camí de Banyoles a Bàscara transcorria, procedent d’Espasens, per Ca l’Ayats, l’Hostal Sec, Can Silet, Cal Patró, Can Guitart, Galliners, seguia la capçalera del rec de les Manegades, la Bruguera, Parets de Baix i Bàscara.

Els serveis

En èpoques reculades, hi havia un metge titular al municipi, que normalment vivia a Bàscara. Entre els diversos facultatius que van exercir aquesta funció, podem esmentar Joan Batallé, Joan Banyod, Estanislau Porta, Narcís Saurina, etc. La reforma de la sanitat que va impulsar el ministre Ernest Lluch amb la Llei General de Sanitat de 1986 va suprimir aquest cos de metges titulars, que es van incorporar als equips d’atenció primària de les àrees bàsiques de salut, que van substituir els antics partits mèdics. Actualment els serveis mèdics dels veïns de Vilademuls estan centralitzats al Centre d’Atenció Primària de Bàscara, inaugurat el 2003. Pel que fa a farmàcies, les més properes són a Bàscara i Medinyà.

Entre els anys setanta i principis dels noranta del segle passat, l’Ajuntament, juntament amb els veïns, va realitzar una xarxa d’aigua que donava servei a la majoria de la població. Per millorar-la, el 2008 es va aprovar el Pla director d’abastament d’aigua al municipi que s’ha anat executant els darrers anys. Actualment consta de vuit pous, vuit dipòsits i diferents estacions de bombeig i hidrants contraincendis. La xarxa de distribució és molt llarga i complexa, de prop de 74 km de llargada, en gran part interconnectada. La gestió i explotació de l’aigua pública va a càrrec l’Ajuntament.

En un municipi amb una activitat ramadera notable és important disposar de serveis veterinaris. Joan Pujals i Soler va exercir de veterinari municipal a les primeres dècades del segle XX, fins que el 1937 va ser desposseït del càrrec, que va recuperar el 1940. Altres veterinaris que exerciren al municipi van ser Esteve Bramon i Plana, Josep Comas i Danés i Jaume Gratacós i Masanella. Actualment, els serveis veterinaris més propers es troben a Bàscara, Camallera i Banyoles.

Pel que fa al jutjat de pau, Vilademuls pertany a l’Agrupació de Secretaries de Jutjats de Pau de Porqueres, que dona servei als municipis Porqueres, Cornellà de Terri, Fontcoberta, Vilademuls, Serinyà, Camós, Palol de Revardit, Esponellà, Crespià i Sant Miquel de Campmajor.

El servei de carteria ha estat efectuat durant dècades per la família Carreras de Cal Correu de Vilademuls. Just Carreras i Moner (1875-1948) feia el servei a peu. Anava cada dia, festius inclosos, a l’estació de tren de Camallera a recollir el correu. Feia una primera classificació i en deixava una part a Sant Esteve de Guialbes. La cartera de Sant Esteve feia el repartiment a Vilafreser, Vilamarí, Olives i al propi poble. En Just repartia a Galliners, Orfes, Vilademuls, Vilamarí i Sant Marçal de Quarantella. En Josep Carreras Duran (1913-2002), fill d’en Just, ja va començar a fer el servei amb una moto. La gent li encarregava medicaments de la farmàcia de Camallera. En Just Carreras i Cufí (1936-2000) ha estat la tercera generació. Ja repartia amb cotxe i les saques de les cartes van començar a arribar directament des de Girona. La quarta generació és Maria del Collell Carreras i Culubret. Actualment, el servei de carteria als pobles del municipi és efectuat per diversos carters.

A diversos pobles del municipi hi ha locals socials. El 1987 es construí el Pavelló de Vilamarí, aprofitant la teulada de la piscina del Club Natació Banyoles, que havia quedat en desús. El 1994 s’inaugurà el local polivalent de Vilafreser, el 2000 el local social El Paller d’en Corder, a Vilademuls, i el 2003 el local polivalent can Jep d’Orfes. A més, les escoles de Galliners també s’han reconvertit per fer aquestes funcions. A Sant Esteve de Guialbes també hi havia hagut locals socials.

Can Carlus

Can Carlus - Turisme rural

Galliners

Vols visitar-nos?

Com arribar

Informació

Història

Naturalesa